A Barcelona em confonen amb una guiri: vaig a un restaurant i ja no és que em parlin en castellà, se m'adrecen en anglès. I llavors els responc en un català de soca-rel i en els seus ulls veig com els peten els cables. Un dia, al tren, mentre llegia Una vida articulada de Josep Maria Espinàs, la senyora del costat em mirava amb orgull: pensava que era una irlandesa que estava aprenent català amb aquell totxo. Quan vaig a Escòcia o Irlanda i veig tot de caps ataronjats, em sento com si hagués trobat el meu lloc al món, com si finalment hagués descobert casa meva: em somriuen, m'acullen amb la mirada. Soc una de les seves fins que obro la boca i em surt el meu anglès del Vendrell. De fet, estic segura que pensen: "Aquest accent o bé deu ser d'un poble d'interior o bé, pobra noia, deu tenir alguna tara". Si ets pèl-roja, ets estrangera a tot arreu: a casa teva i a fora.
De petita era la Pippi Långstrump –cosa que ja m'estava bé: la meva aspiració vital és fer el que em roti–, i temps després, la Brave –una noia decidida i valenta, tal com voldria ser jo cadascun dels meus dies–. De fet, els cabells han substituït el meu nom: per molts no soc la Gemma, soc "la pèl-roja", i el cognom va variant ("la pèl-roja de la classe", "la pèl-roja de Catorze"). De fet, estic segura que quan de petita em castigaven al passadís, em triaven a mi i no als meus amics perquè era més visible, vull dir que la mestra devia veure la meva cara vermella amb els cabells a conjunt, i esclar, rebia jo. I no només això: ahir els carteristes em van tornar a intentar robar perquè es pensen que soc turista (bé, i perquè duia el bolso mig obert).
Curiositats: a Holanda cada agost ens reunim centenars de pèl-rojos (jo no hi he anat mai, però el meu orgull hi és present); quan neva, els cabells se'm fan rojos com el foc, i a l'estiu, rossos. No tolerem el sol: mediterrània com representa que soc, si a l'agost vaig a la platja em converteixo en la princesa del pèsol i em marejo. El meu cos viking –ple de pigues que a l'estiu es desperten i a l'hivern s'apaguen– vol fred, abrics llargs, ciutats on es faci fosc aviat. Més curiositats: el biòleg David Bueno em va explicar que perquè surtis amb aquestes pintes tant el pare com la mare han de dur aquest gen recessiu, que pot venir d'un avi, d'un rebesavi. Però també pot ser que a la teva família no hi hagi ningú així, i que el gen, silenciosament, hagi anat passant de generació en generació fins que, sorpresa: sou pares castanys i us ha sortit un nadó amb quatre cabells ataronjats.
Curiositats que m'han dit i no sé si són veritat: ens triguen més a sortir canes, i els cabells no s'acaben de fer blancs sinó que claregen. Curiositats que tothom sap: a l'Edat Mitjana érem considerades bruixes, i com que dúiem el color de l'infern, ens llençaven on ens corresponia, a la foguera. Curiositats d'Internet: diu que "hi ha sis tons, entre els que destaquen el gingebre, el castany vermellós i el ros maduixa" (aquest octubre més aviat els tinc d'un to tardor). Que se'ns ha de ficar més anestèsia perquè tolerem menys el dolor (¿ah, sí?, no ho sabia), que és molt més fàcil que se'ns facin blaus a la pell (això és veritat, me'n surten a les cuixes per copets de no res), que "a les abelles els agraden més els pèl-rojos que els morenos perquè la pigmentació s'assembla a la de les flors" (que bonic!), i que som més sexuals (mira, tu).
Els pèl-rojos som una raresa: el 2 per cent del planeta. Som una minoria en perill d'extinció. I us diré un secret: quan pel carrer ens creuem, ens reconeixem. Som una secta.
"Postals" són textos que Gemma Ventura Farré envia des dels llocs on viu: ja siguin interiors (com la memòria) o exteriors (els carrers i països per on volta).
