Enderroc

haig d’afanyar-me
ja que
la Mariona tornarà en qualsevol moment
així és que som-hi

Obro la capsa d’una vegada i agafo un dels petits paquets que hi ha a dins. El sospeso fugaçment, provant d’endevinar què hi va desar la mare quan va desparar el pessebre per darrer cop, ara fa vint anys. Però la veritat és que, embolicat d’aquesta manera, amb tanta cura, és impossible saber-ho. Fins que no aconsegueixo arrencar-hi la cinta adhesiva i el deslliuro del paper de diari no apareix l’àngel. L’àngel que va anunciar el naixement de Jesús als pastors, li explico al Guillem mentre lligo la figura al capdamunt d’un arbre amb el tros de filferro que té entre les ales.

pensant ja en

El següent paquet, malgrat la llargària, tampoc no em dona gaires pistes. Podria ser la noia del càntir al cap, el pagès que tragina una oca o qualsevol dels patges reials. Ni palpant-lo no soc capaç d’encertar que a dins hi ha Sant Josep, que era fuster, com l’avi, li explico al Guillem quan l’hi lliuro. I en acabat li indico que el col·loqui en un racó de l’establia, de manera que hi quedi prou lloc per a la Mare de Déu, el Nen Jesús, la mula i el bou.

pensant que no puc entretenir-me

Amb el tercer paquet a la mà, en canvi, de seguida dedueixo de qui es tracta. És massa voluminós per ser una ovella o una cabra. No hi ha cap mena de dubte. Aquesta forma arrodonida només pot pertànyer a algú que està ajupit, li explico al Guillem tot desembolicant el caganer. I el Guillem, en veure que porta els pantalons abaixats, en adonar-se del que fa, vaja, es pixa de riure. I me’l pren d’una revolada per examinar-lo del dret i del revés. Sense deixar de riure. Rient tant fort que gairebé no em sent quan li dic que el posarem darrere d’aquestes roques, perquè ningú no el destorbi.

pensant que encara falten

La resta de figures –un camperol desnarigat, una pastora que fa cara de pomes agres, un dromedari borni, un àngel amb la túnica escantellada, una vaca coixa– surten una rere l’altra. I una rere l’altra les ubiquem al pessebre, a corre-cuita.

pensant que

me’n sortiré

que

no m’ensorraré

Però aleshores desfaig un dels últims paquets i ensopego amb en Baltasar dalt del seu cavall. I m’ensorro. M’ensorro just en el moment en què, tot dipositant el rei negre en un extrem de la taula, li explico al Guillem que ha d’anar aquí precisament, tan lluny de l’establia, perquè encara falten molts dies perquè ses Majestats hi arribin.

M’ensorro i no puc continuar parlant.

pensant en

la pobra Mariona, que se m’ha quedat mirant amb uns ulls com unes taronges quan li he anunciat quina en portava de cap

i que quan he afegit que feia temps que hi donava voltes, que finalment m’hi havia decidit, que ho volia fer avui mateix

quan s’ha adonat que res del que em digués em faria canviar de parer

ha deixat anar, amb un fil de veu, que es no es veia amb cor de quedar-s’hi, que se n’anava a fer un tomb, que tornaria a l’hora de sopar, quan el pessebre ja estigués parat

I les paraules se m’encallen a la gola.

imaginant-la

caminant d’esma pel barri, amb la mirada erràtica, buscant consol en els ulls dels desconeguts

o bé

matant el temps a la cafeteria de la cantonada, agitant el got per fer-hi dringar els glaçons mentre el gel es fon i li aigualeix el refresc

I les llàgrimes m’entelen els ulls.

recordant

els resultats de les anàlisis, uns fulls grapats plens de xifres i paraules incomprensibles

(eufemismes que el metge ens va haver de traduir)

que confirmaven el diagnòstic del Guillem amb la mateixa brutalitat amb què un avió s’estavellaria contra una serralada

I com que ho veig tot borrós, no se m’acut una altra cosa que girar el cap i mirar per la finestra. No sé per què. Perquè el remei és pitjor que la malaltia. I és que les taques multicolors que amb prou feines distingeixo lluny prenen forma a poc a poc. A mesura que parpellejo, merda, les taques multicolors de l’horitzó esdevenen els para-sols que els banyistes han plantat a la platja de bon matí aquest calorós diumenge d’agost.

I m’ensorro.

Ara sí.

M’ensorro,

com si haguessin dinamitat els meus fonaments.

Talment una fàbrica vella,

la teulada se m’esfondra

i els envans se’m desplomem.

Reduït a

un núvol de pols

i

una pila

de runa,

caic

inexorable-

ment,

a

càmera

len-

ta.

El Premi literari Catorze és un certamen de relats curts que vam convocar per primer cop l'any 2023 coincidint amb els deu anys de Catorze.