Les notícies parlen de rebrots i segones onades, sortim al món emmascarats, em fa cosa trepitjar la ciutat per si ens hi tornen a tancar.
Però nedo mar endins com abans del virus, com abans de totes les desgràcies. I retrobo la nena que acollia una serp a la panxa els dies de piscina, i la noia que un dia va ofegar la serp amb un cop de coratge i es va posar a nedar com si en sabés.
Pot passar que les ulleres se'm desajustin, que alguna medusa marqui territori, que m'ataqui una otitis malparida, que Posidó s'hagi llevat venjatiu. La realitat, sempre tan disposada a amargar existències. Però potser –l'esperança sencera en aquest potser– arribo a un lloc on els neguits es desfan i només hi ha peixos i sal i blau i jo. Potser noto, durant un instant petit, que no em cal res més que allò.
Nedo com si en sabés i com abans de tot. Vull voldria voldré creure que no existeix encara el deixar-me vèncer.
Eva Piquer
