Estoy pasando un bache, un revés, un agujero.
Vaig ser ombra fins que he descobert que al migdia, si fa bo, puc prendre un tros de sol estirada damunt l'escriptori arrambat sota la finestra. Vaig ser pedra fins que he començat a bellugar les cames gràcies al Pau, que em mana exercicis a distància des del seu terrat. Soc corda aferrada al parèntesi per la nàusea de mirar més enllà. M'escric amb un advocat americà que va ser pilot militar: please stay safe in this time of coronavirus, em diu. He llegit el llibre del David, he parit un conte curt, he tornat a sagnar després de quatre mesos i la mort del meu cantant m'ha fet plorar-ho tot.
Los hijos que no tuvimos se esconden en las cloacas.
Saludo cada vespre la veïna del davant, faig tanta feina com puc sense moure'm d'un mateix racó, he mig celebrat que d'aquell u d'abril han passat sis anys, he vist una pel·lícula que no he entès i he dormit abraçada a un fill que encara és nen. No sé tenir la casa neta, mataria per dos o tres segons de tendresa i em fa por que, per por, escanyem la llibertat. Parlo una estona llarga amb els pares ni que no hi hagi res de nou –la bona notícia és que no hi ha res de nou–, he oblidat l'últim cop que vaig trepitjar el carrer i maldo per desar en un calaix del cervell una pena fonda que es nega a ser confinada. És una pena rebel com jo, que em resisteixo a fer ioga i pastissos i balls de balcó i em cavo a mida el forat, el revés, el sot.
Maldito baile de muertos, pólvora de la mañana.
Eva Piquer
