Escric aquestes línies abans que m'arribin els NOs evidents de la darrera reunió de feina que vaig tenir. Perquè quan arribi el NO de veritat, sentiré tanta tristesa i incapacitat, que prefereixo explicar-ho ara que les paraules em surten fàcilment. Abans que la següent onada de sensació de fracàs m'envaeixi. Fa tretze anys que vaig sortir de l'Institut del Teatre i em vaig embarcar en el meu primer projecte teatral. Des del 2015 treballo en solitari, com a artista amb la meva pròpia marca-empresa. Actualment, estic surfejant una crisi laboral que va començar el setembre del 2022. Llavors em vaig arruïnar amb un projecte que es va estrenar en un dels grans festivals de Catalunya i, des de llavors, no he aixecat el cap econòmicament ni laboral. Tinc el privilegi de dir que treballo exclusivament del teatre amb més de cinc feines: dos projectes educatius, muntatges propis, textos per a altres (com, per exemple, en aquest mitjà) i d'altres feinetes que van sortint. Vaig fent com puc perquè la il·lusió de viure del teatre encara és forta. Però sé que s'ha engegat un compte enrere dins meu que tard o d'hora arribarà a la seva fi. Tinc gairebé quaranta-dos anys. No puc sostenir gaire més aquesta precarietat. A més, tenint una criatura a càrrec. Ja només en aquest paràgraf que acabeu de llegir, hi ha les coses que avui vull exposar per explicar per què estic aquí avui. I així.
En aquest estadi del capitalisme, la precarietat és una de les seves bases. Les persones vivim i treballem precàriament. Cobrant, gairebé sempre, per sota de les nostres necessitats reproductives, com assenyala Nancy Frazer. El sector cultural n'és un gran exemple. La precarietat és acceptada com un mal endèmic de la pràctica artística. En un informe de l'Associació professional d'actors i directors de Catalunya del 2016, un 73% de lis professionals enquestadis afirmaven no poder viure del teatre. Aquest informe només recull una part del sector, intèrprets i directoris de teatre. Però el sector és molt més ampli: gent que es dedica a l'escenografia, al vestuari, a la caracterització, espai sonor, il·luminació, personal tècnic i de muntatge, gent que es dedica a la gestió, a la comunicació, a la crítica, personal de sala i neteja dels espais… Us puc assegurar que en el món postcovid res ha millorat. Per tant, podem dir que les persones que es dediquen al treball cultural viuen una precarietat laboral crònica. En el cas del teatre, és el que té, ¿no? Ho pagarem amb sang, suor i llàgrimes, deien a Fama. Així doncs, si la cultura és un espai laboral perillós per la gent que s'hi dedica, ¿per què encara volem dedicar-nos a la cultura?
Com he dit al principi, per la il·lusió. Al DIEC, apareixen dues definicions d'il·lusió. Una remet a l'engrescament per l'esperança de quelcom. Això significa ganes i amor. Les persones que ens dediquem a la cultura compartim un amor per allò que fem, unes ganes increïbles de fer-ho i una esperança que el que fem tingui una utilitat. En el meu cas, sempre he pensat que el teatre era un espai per fer del món un lloc millor.
L'altra definició que apareix al DIEC parla d'engany sense fonament real. La doctrina laboral de la cultura s'alimenta d'un discurs neoliberal que promet un futur millor sota unes condicions laborals lleonines. Vaja, que treballem en condicions miserables pensant que, tard o d'hora, aquestes condicions laborals es regularan. Això s'eternitza en la gran majoria dels casos. Aquesta il·lusió, per tant, és la base del sector cultural professionalitzat. Som una massa de gent explotada i expropiada dels seus drets que sostenen la cultura professionalitzada a còpia d'il·lusió.
Però, ¿què és la cultura? El 2020, en plena crisi covid, la Generalitat de Catalunya va declarar la cultura com un bé essencial. Arreu del planeta es parla cada cop més dels drets culturals de les persones. La cultura és reconeguda com el nou ascensor social. Així doncs, si la cultura és un dret essencial de les persones, ¿per què la seva professionalització és tan precària? Mentiria si negués que altres sectors que representen els drets de les persones no estan precaritzats. Només cal mirar la sanitat i l'educació. Ara mateix, per exemple, les infermeres estan duent a terme una lluita per millorar les seves condicions laborals. Recordem-ho, defensar els seus drets laborals és defensar el nostre dret a una sanitat pública i de qualitat. Per tant, els béns essencials no estan exempts de la precarització. Però la cultura està en un estadi... ¿més avançat, en podríem dir?
L'acceptació de les indústries culturals, des dels ens públics, com a marc del sector cultural professionalitzat n'és una de les principals causes. La conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya n'és un bon exemple. L'ICEC, l'Institut Català de les Empreses Culturals, és un gran gestor del pressupost i les polítiques públiques culturals del país. Si la indústria és la base del capital públic, ¿com afecta això les persones que treballem en cultura?
Primer, la doctrina capitalista de mercat s'imposa per sobre del valor social de la cultura. La relació del sector professionalitzat amb el públic és, majoritàriament, mercantil. Els drets culturals passen a un segon pla perquè l'accés a la cultura és previ pagament, cosa que exclou una bona part de la societat. Recordem-ho: el seu dret. I, pel que fa a lis professionals, treballem a mercè de la llei d'oferta i demanda.
¿Això significa que només generem contingut pensant en què vol el gran públic? Gens ni mica; però si no ho fem (perquè no volem o perquè no tenim accés a aquests circuits) ens veiem empesis a la perifèria econòmica, ergo, a la precarització. Això sí, tenint l'esperança que tard o d'hora ens en sortirem. Acceptem treballar en projectes subjectes a la compra d'entrades, o sigui a la recaptació de taquillatge. La nostra feina no té un valor fix. Moltes vegades treballem sense cobrar o amb uns sous per sota de les nostres necessitats diàries. I si parlem d'altes i salaris, aquests queden sota una cadena de subcontractacions, en les quals ser uni treballadori assalariadi és gairebé un somni. Però, al cap i a la fi, segons la llei d'oferta i demanda, si la gent no ve a veure els nostres espectacles és perquè no s'interessa per allò que fem. ¿Encara existim? Sí, però sempre, sota el paraigua de la mercantilització.
Això em porta al segon punt del primer paràgraf, que és la idea de la marca-empresa. Al llarg del segle XXI, s'ha imposat el perfil de li professional que nodreix el mercat laboral. Aquella figura que esdevé empresa i producte de serveis simultàniament. No és exclusiva del sector cultural ni molt menys, però lis treballadoris de la cultura en som un molt bon exemple. La mercantilització del treball és un dels terrors d'aquest nou estadi del capitalisme. Si fins ara el treball era una condició d'explotació, ara també es basa en la nostra capacitat d'esdevenir productes atractius pel mercat laboral. No es busca que dediquis un temps de la teva vida al treball, tu has d'esdevenir un producte del treball, has de ser el teu treball.
Això té un cost molt elevat. Forçadis a la promoció constant, gastem el temps i l'energia a visibilitzar i millorar la nostra marca-empresa. Fer-se videobooks, books de fotografia, destinar temps als perfils de xarxes socials per guanyar seguidoris i, per tant, capital social i estatus (un component que darrerament ha pres importància en els càstings, en l'obtenció d'una feina). Invertim diners a anar al teatre, exposicions..., per poder ser visibles i existir en el sector. Consumim productes del nostre sector professional en una relació perversa de producció-consum, com diu Kathi Weeks.
Per altra banda, té una altra conseqüència material important: ens veiem empesis a esdevenir empreses, amb tot el que això significa. Una persona-empresa ha de generar no només la feina a la qual es vol dedicar, a més, ha de sostenir una estructura empresarial impossible d'assumir quan uni navega soli en un tsunami mercantil. En el meu cas, per exemple, tinc una despesa mensual de més de 350 € cada mes entre quota d'autònoms i gestoria. Cada mes, peti qui peti, cobri o no. Això, com comentava abans, es veu magnificat per les polítiques públiques culturals, que primem l'estructura empresarial per sobre de qualsevol altra.
Un exemple important són les subvencions culturals que són la base de la producció artística. A aquella gent que erròniament diu que la cultura està molt subvencionada, us tranquil·litzaré. Una bona part del pressupost cultural se'n va a la subvenció d'empreses que han de demostrar la seva capacitat financera per accedir a rebre diners. Les subvencions aporten una part del capital, l'empresa l'altra. En les mateixes bases de les subvencions es demana capacitat per demostrar la viabilitat dels projectes presentats, demostrant, com deia Richard Sennet, que l'aparatus públic et dona ajuda si ets capaç de demostrar que no la necessites. Tenint en compte que per accedir a una subvenció has de tenir un capital important, us podeu imaginar que una molt bona part del sector en queda fora. I, per acabar de tranquil·litzar a lis hiperventiladis de la cultura subvencionada: no, el xec en blanc a la cultura no existeix. No tenim la sort de ser, per exemple, el departament d'Interior. Malgrat això, recordem-ho, treballem en un sector essencial.
Per altra banda, la marca-empresa desactiva tant la consciència de classe com la capacitat d'entendre la teva feina en termes laborals. Si som allò que treballem, ¿com voldrem lluitar contra allò que som? Si deixem de considerar la nostra feina com un espai d'explotació i ho veiem com un espai d'oportunitat, anem venudis.
Però això té una volta encara més perversa. I és que aquesta oportunitat, el fet de viure d'una professió liberal, no està a l'abast de tothom. Les persones que surfegem les professions liberalitzades, a més, solem tenir unes condicions materials que ens ho faciliten. Com he dit a l'inici, tinc el privilegi de treballar en el sector cultural. No cal que nedem en l'abundància però, en el meu cas, per exemple, he tingut un suport familiar que explica en bona part per què he pogut arriscar-me a conviure amb la perillositat del sector. Persones tan talentoses com jo, amb unes condicions de vida molt més adverses, no han tingut ni tan sols l'oportunitat de pensar-se artistes. Al cap i a la fi, les que hi som no ho fem per tenir més talent. De fet, un estudi recent al Regne Unit demostra que només un 21% de lis treballadoris culturals provenen de classe treballadora. Per tant, treballar en cultura encara és un privilegi que té molt poca gent
Així i tot, aquest discurs és pervers també perquè instaurant un esquema de privilegis excloents, definint que hi ha persones que poden accedir al treball cultural i d'altres que no, es continua alimentant la il·lusió que treballar en el sector cultural és una oportunitat i tornem al punt anterior: si el treball és una oportunitat, ¿com ens alliberem de l'explotació i l'expropiació continuada?
Vaig al següent punt que he comentat a l'inici: la tristesa. Aquesta tristesa és el resultat del context que estic descrivint. La tristesa està arrelada a una soledat perpètua. La marca-empresa genera una competitivitat constant entre les persones que intentem sobreviure la precarietat. Estem soles, en un mar de marques-empresa com nosaltres, batallant per les poques oportunitats precaritzants que existeixen al mercat. Això fagocita qualsevol lluita col·lectiva. Per la competitivitat, sí. Però també per qüestions de supervivència. Si tot el dia el dediques a buscar com sortir-te'n, difícilment tens temps d'organitzar-te. No sé si en altres sectors també s'ha donat, però la crisi postcovid ha sigut especialment dura en les lluites del sector cultural. Moltes de les plataformes de lluita actives abans del 2020 han quedat desactivades perquè tothom s'està buscant la vida com pot. N'havíem de sortir millors, ¿oi? Espòiler: No.
El fet de no trobar-te amb d'altres com tu, que es dolen com tu, et deixa a la mercè de molts fantasmes. Un d'ells és el que es crea a través de la promoció. Les XXSS, tan necessàries per lluites del s. XXI, són una maledicció per les marques-empresa. L'Eudald Espluga en parla a bastament al seu llibre No siguis tu mateix. Empeses a una promoció constant a les XXSS per donar-nos a conèixer, per promocionar la nostra feina, generem un miratge d'èxit constant molt allunyat de la nostra realitat. Estic farta de veure que la gent no para de fer coses per Instagram i jo estic a casa meva menjant-me els mocs. Estic farta de generar la il·lusió que la vida em va bé quan en realitat, no. No em va bé. I si no paro, no és perquè em vagi bé, és perquè si no faig 25 microjobs, no arribo a final de mes. Una vegada em vaig trobar una col·lega de professió que, després de fer-me un paper estranyíssim en directe, em va escriure i em va confessar que se sentia petita al meu costat perquè em seguia a xarxes: "És que no pares", em va dir. Em vaig sentir terrible. Li vaig explicar la meva realitat i, des de llavors, procuro ensenyar, tant per xarxes com altres mitjans (aquest mateix ara, per exemple), que no me'n surto. I que, finalment, sé que en el meu destí hi ha l'abandonar aquesta professió.
Vull aprofitar aquest mitjà per explicar públicament la meva realitat. Com va fer la Júlia Barceló en el seu moment. Entre altres coses, perquè moltes persones ho han hagut de deixar per la porta del darrere. Sense cap repercussió. Pensant que havien fet quelcom malament. Pensant que no tenien prou talent. Quan, al cap i a la fi, són decisions marcades absolutament pel que acabo d'exposar. És el sistema. Sempre ha estat i, malauradament si no ho canviem, sempre serà el sistema.
Tinc gairebé quaranta-dos anys, amb gairebé quinze anys de carrera. Una carrera relativament exitosa. D'aquí a vint-i-cinc anys seré prop de la meva jubilació. Si segueixo aquest camí, no hauré pogut estalviar res a la vida. L'altre dia vaig fer una simulació de la meva jubilació al portal de la tresoreria de la seguretat social. Comptant l'encariment de vida que s'espera en els propers anys, com que pago el mínim de quota d'autònoms, cobraré 770€. Amb això no en tinc ni per pagar el meu lloguer actual. Per tant, m'estic abocant a mi mateixa a la pobresa. No puc seguir enganyant-me amb una il·lusió que em genera estrès, maldecaps i precarietat en l'actualitat. Si miro el futur de cara, el miratge es dissipa i veig la realitat: un patiment extrem.
Així doncs, el rellotge descompta temps i jo estic començant a buscar altres derives professionals. Un treball. Un treball d'aquells en què posant el mínim de mi pugui obtenir el màxim salari. Com hauria de ser. Perquè si som sinceris, hauríem de procurar odiar el nostre treball i estimar la nostra vida. Això seria una bona mesura de salut.
Si et sents soli, no dubtis a contactar amb alguna d'aquestes entitats:
@elcollectiu Col·lectiu de Companyies de Teatre Independent
@donesicultura Assemblea feminista de Cultura
@AADPC Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya
@APdC Dansa Associació de professionals que persones que es dediquen a qualsevol estil de dansa a Catalunya.
@ApccCat Associació de Professionals del Circ de Catalunya
@TECNICAT_CAT Sindicat de treballadors de l’espectacle
@Sindicat_SMAC Sindicat de Músics Activistes de Catalunya · SMAC!
@tintanegrabcn Col•lectiu d’actrius, actors i creadores escèniques negres a Catalunya
@CulturaCNTBCN Secció Sindical Cultura i Espectacles - CNT Barcelona
Si en coneixeu més, no dubteu a afegir-los als comentaris. Moltes gràcies.
"Setze anys per acabar amb el capitalisme" és una secció de Carla Rovira que es proposa un compte enrere cap a un món millor.
