Bueno, pues l'hem cagat. Ja anem tard: no és que l'hivern estigui a punt d'arribar, és que winter is here i ara ens adonem que estem de neu fins al coll. El chotis franquista cantava "Ya hemos pasao", i malauradament, ara veiem que això de ser demòcrates era de fireta... ¿Quina mena de democràcia permet que el feixisme entri a les seves institucions i campi a sus anxes d'aquesta manera? A més, amb una familiaritat que sembla (¿sembla?) que ho hagin fet de tota la vida. Només els falta dir "Como decíamos ayer..."
Estem cagadis, ¿no? Vull dir, la gent amb dos dits de front estem en pànic per tot el que ja tenim aquí i tot el que pot arribar a venir, ¿no? Mai havia vist tant d'anarquista demanant que voteu. I no em sembla cap contradicció. Ho entenc perfectament. L'anarquisme sempre ha apostat per la vida, i la realitat és que el feixisme és l'avantsala de la mort per tres mil. Així que voteu, plis. (O cediu el vot, aquí explico per què).
Consensuem: hem de votar per frenar el feixisme.
Escric aquesta frase i em cau la gota. ¿Com cony hem arribat aquí? ¿En quin moment el nivell de la lluita antifeixista ha sigut tant de mínims? ¿Recordeu quan es deia que a Espanya no hi ha extrema dreta per la nostra història recent? Que si Spain is different..., o que a Catalunya no sabem el que és el feixisme, que el feixisme és espanyol (hola, Ripoll?!)
El feixisme mai va marxar. Mai. No podem esperar que una dictadura feixista ocupi el poder, les institucions públiques i defineixi les relacions i estructures socials i culturals durant quaranta anys i que, de la nit al dia, el país es torni una democràcia exemplar. De fet, mai des de les institucions s'ha reivindicat una memòria antifeixista. Aquesta ha quedat relegada als marges (i, literalment, als marges també reposen encara milers de cossos d'antifeixistes abandonats). La Transició no va ser modèlica, no dic res de nou ni sorpresiu. Però sí que és sorpresiu que aquesta transició i el relat que ens n'hem fet ens hagi acostumat a viure amb la bèstia sota els nostres peus. Amb la promesa que si caminem sense fer gaire soroll, ens en podrem sortir.
Però hem fet soroll. El feminisme, l'antiracisme, la lluita LGTBI han fet soroll. Lluites per la sobirania han fet soroll. Pablo Iglesias va acusar l'independentisme d'haver despertat el fantasma del feixisme. Un líder d'un partit d'esquerres reconeixia en ple s.XXI que el feixisme estava dormitant. Esperant amenaçador per tornar i fer-se amb el que creu que és seu: les nostres vides. I que nosaltres, en certa manera, també ho tenim assumit així.
Si no, ¿per què no ho cremem tot? Últimament, aquesta és la frase més repetida: ¿per què no ho cremem tot? Cada vegada que succeeix quelcom rellevant: ens apugen la llum: ¿per què no ho cremem tot? Vint-i-tres persones moren a la tanca de Melilla per les polítiques racistes: ¿per què no ho cremem tot? Els lloguers pugen de manera criminal: ¿per què no ho cremem tot? La corrupció al país està sistematitzada: ¿per què no ho cremem tot? Violacions massives a dones: ¿per què no ho cremem tot? Assassinen un jove per homofòbia en ple carrer: ¿per què no ho cremem tot? Els homes assassins que maten dones: ¿per què no ho cremem tot? El planeta se'ns desfà i el govern vol ampliar l'aeroport: ¿per què no ho cremem tot?
¿Per què no ho cremem tot? ¿Per què no es donen protestes massives i radicals? ¿És que les nostres vides no (ens) importen? ¿És la indefensió apresa després de més de quaranta anys de Doctrina del Xoc? ¿És la por atàvica al feixisme que encara supuren les cunetes? Ens hem acostumat a viure en una peixera amb l'amenaça constant del tauró, com deia Bertold Brecht, i ara l'última barrera que ens queda és dir-li al tauró que no hi cap a la peixera votant el 23J. El problema rau en la peixera.
Ma mare sempre m'ha repetit una frase que sempre havia trobat odiosa: "Ahora os toca luchar a vosotres". Com si ella, com a representant de la seva generació, assumís que el seu temps ja havia passat. Que a la meva generació li toca fer-se càrrec de lluitar contra tot. Ara penso que aquesta frase deixa palès que la lluita segueix perquè la democràcia no ha vençut res.
El 23J li hem de dir al feixisme not today. Però el 24J ens trobem als carrers, peti qui peti, guanyi qui guanyi les eleccions. Perquè not today ni demà ni mai. L'antifeixisme no ha de ser l'última trinxera sinó el nostre consens, els nostres fonaments. El punt de partida. El final de la lluita i l'inici de la vida. Si caminem sobre marges plens d'història antifeixista, que sigui ella la que ens sostingui. Per aquellis que falten, per aquellis que han de venir, per aquellis que som aquí. Sí a la vida, mori el feixisme.
Quinze anys 251 dies 2 hores 12 minuts i 13 segons...
"Setze anys per acabar amb el capitalisme" és una secció de Carla Rovira que es proposa un compte enrere cap a un món millor.
