Aquesta setmana m’he comprat un congelador. Amb tant adolescent a casa, la nevera m’estava quedant justa i, a més, el congelador em permetrà tenir un rebost imperible que segur que em traurà d’algun destret. Tothom a qui li he comentat la compra m’ha preguntat si és un d’aquells on pots encabir-hi un cadàver. Potser és que m’intueixen un deix de psicòpata. O que han vist massa pel·lícules.
En tot cas, no sóc una excepció. Cada dia hi ha més gent amb neveres dobles i congeladors addicionals (i potser plens de cadàvers). Conec uns vells que tenen una nevera i dos congeladors sempre plens a vessar. Deu tenir alguna relació amb el record de la gana durant la postguerra o amb una propensió atàvica, perquè el cerebel, una de les parts més antigues del cervell, es dedica a preveure el pitjor i ens empeny a prevenir-ho. No és res més que instint de supervivència: la intel·ligència de la nostra espècie ha evolucionat per poder anticipar els perills i així poder sobreviure’ls. Però en l’Europa del 2024, l’Europa dels súpers oberts 24 hores, dels Glovos i de l’excés de productes, ¿quin cony de perill hi ha? Aquests congeladors i neveres colossals que s’erigeixen com menhirs de culte en les nostres cuines són fruit del que els psicòlegs anomenen anticipació ansiosa, és a dir, de l’actitud del catastrofista que només és capaç d’esperar el pitjor. Me la conec de prop, l’anticipació ansiosa, potser és per això, i no per la canalla i la logística, que m’he comprat un congelador. En defensa dels pessimistes, he de dir que és normal que el cervell ens faci això: si l’anticipació és un mecanisme de supervivència, el que ha de fer és ser pessimista. ¿De què li serviria fer hipòtesis optimistes, imaginar que el lleó enmig de la selva ja està tip o malalt o cansat i no et menjarà? La culpa no és nostra, pessimistes, és de l’evolució.
Però l’anticipació no és l’únic que explica la proliferació de la dèria refrigerant. Només han passat poc més de cent anys des que es va inventar la primera nevera elèctrica, la Kelvinator, i uns seixanta des de la popularització de l’electrodomèstic al nostre país. Pensar-ho em fa sentir endarrerida, perquè m’expulsa de la fantasia de modernitat en què vivim immersos (o narcotitzats), del deliri futurista a què sucumbim quan llegim que l’imbècil de l’Elon Musk planeja anar a Mart d’aquí a dos anys o quan ens embrutem la boca parlant d’ordinadors quàntics i d’intel·ligència artificial. En aquesta fantasia-deliri també hi entren les neveres i els congeladors, esclar. Després de les pantalles digitals de control de temperatura, han arribat les neveres intel·ligents, a les quals et pots connectar des del mòbil. És l’IoT, l’internet de les coses. Ara podem ser més feliços contemplant l’interior de la nostra nevera des del súper per comprovar si tenim ous o mantega (o tequila, per oblidar-nos de tanta tonteria). També podem reconfortar-nos consultant en tot moment la temperatura exacta. Quanta, quanta utilitat. Em fa l’efecte que tot plegat només ve a satisfer una cosa, una cosa que no són les nostres necessitats frigorífiques ni alimentàries, sinó la nostra necessitat de control. En un món on cada vegada controlem menys coses i més coses ens controlen, ja només podem aspirar a controlar les coses mes banals. La nevera. La tele. El fons de pantalla. La foto de perfil.
Llegia l’altre dia que el deliri frigorífic està assolint noves cotes amb això que anomenen fridgescape: paisatgisme de nevera. Es veu que hi ha humans que es dediquen a omplir la nevera de trastos —fotos, mirallets, gerres, plantes, cistells— com si fos la lleixa de la llar de foc de la iaia. Les fotos que pengen arreu són molt cuquis (ho dic així, perquè m’entenguin). Poca feina i poca neurona viva. Narcosi. Jo no podria fer-ho ni que volgués; no tinc espai, així que o bé aquesta gent cuinen poc o bé s’han comprat uns neverots que no els calien només per poder tenir un buda de pedra a l’estanteria dels iogurts. Totes dues coses són una idea nefasta. I és que el que tenim a la nevera i com ho posem diu molt de qui som i com vivim. ¿Productes precuinats o verdura fresca? ¿Vi, Coca-cola, aigua? ¿Llet de vaca o vegetal? ¿Ordre o caos? ¿Brutícia i productes caducats? Obrir la nevera d’algú altre és traspassar un llindar d’intimitat. Psicopatologia del frigorífic quotidià. Si algun dia em trobo un fridgescape dels collons a casa d’un amic, canviarà el concepte que en tinc. I segurament fugiré corrents: faré un fridge escape.
Quan penso en congeladors, no puc evitar que em torni el record de ma mare, que hi guardava els canaris que se li morien fins que tenia ocasió d’enterrar-los en camp sagrat, és a dir, a l’antic hort de la casa del seu poble. Un dia vaig obrir-lo per agafar un Frigopié i em vaig trobar aquell ocellet fitant-me des de l’altre barri. M’imagino la mateixa mirada en els cossos dels humans crionitzats arreu del món. Diu que ultracongelar-se costa uns 200.000 euros. I si no tens prou calés, doncs et pots congelar només el cervell per 12.000. Llavors, d’aquí a un mil·lenni potser et despertaràs amb les teves idees obsoletes ficat en un altre cos i en una altra societat per a tu incomprensible, sense cap persona que estimis. Uau. ¿D’aquí a tres, cinc, deu segles, qui coi voldrà despertar els primitius del XXI? I si els desperten, ¿de què viuran? ¿de què treballaran en un món que ja no entendran? ¿com es comunicaran en la seva llengua antiga? Jo crec que un dia apagaran les neveres i reciclaran els residus orgànics per fer-ne pinso. Massa pel·lícules, ja us ho deia. Ficcions, fantasies, deliris, el que sigui perquè la realitat estigui ben refrigerada, no sigui que se’ns descompongui i comenci a fer pudor.
Vivim envoltats de coses. Cadascuna d'aquestes coses diu alguna cosa de qui som, de com vivim, de quina societat ens envolta. I l'escriptora Carlota Gurt se les vol mirar de prop, d'una en una.
