Àrea de servei La Parada
Agost 2023
Mira’m,
Estic marxant. El gerundi és important, aquí. Indica moviment, canvi de lloc i de posició. Encara que ara sigui en una parada. Es diu així, l’àrea de servei des d’on t’escric: La Parada. És una còpia idèntica de l’àrea de servei on he parat setanta quilòmetres enrere. Tinc una bufeta ridícula. És igual, ja m’està bé. Estirar les cames, comprar xiclets, fer veure que no miro el telèfon per si m’has escrit. No m’has escrit. I no ho faràs. Ens vam acabar fa un mes i tu ets un home de paraula. Sempre la promesa complerta, la paraula directa. Em deies: vigila amb l’excés de poesia, l’accés a les al·legories és massa estret. Què passa si provo de no ser críptica. Si obro les comportes de la comprensió. Una àrea de servei és el millor lloc per matar la lírica. Per escriure, per exemple, un assaig. Però jo no sé assajar gaire res. No sé teoritzar, no sé fer una bibliografia. Ni escriure notes al peu. Jo no tinc un tema d’interès. El meu interès és volàtil. Ara mateix, els cotxes de l’autopista. Totes aquestes vides anant cap a algun lloc. Diuen que el que ens defineix com a humans és el llenguatge. Que també, suposo. Però jo dic: moure’ns cap a alguna banda. No estar quiets esperant que ens passin coses. ¿Podria teoritzar sobre això? ¿Sobre el que ens mou a la vida?
Els nens estan molt vius. Els veig córrer amunt i avall per la cafeteria. N’hi ha un de ben espavilat que reclama una moneda per pescar una joguina de plàstic d’una màquina. L’escurabutxaques de la canalla. La seva mare bufa. No, no et compraré un coi de plàstic. Doncs això, persisteix el nen. I assenyala la màquina de condons. Em fa riure. Voldria dir-li: això no és per a nens, és per als no-nens, és per evitar-vos, ¿em sents? Però callo perquè no és el meu fill. Sa mare accedeix a un ou de xocolata i el nen reposa per primer cop. La llengua dolça i els ulls, com els meus, a la carretera. Ara molaria un accident, diu al cap d’una estona i em somriu amb les dents negres.
Ara molaria un accident és exactament el que vaig pensar jo quan vaig fer quaranta anys. Més que pensar: bufar les espelmes i desitjar. Un accident entès com allò que trenca el curs regular de les coses. Un assaig sobre el tedi existencial d’una dona de mitjana edat. Un assaig sobre l’egoisme. Un assaig sobre la ràbia que em faig. Perquè vivia il·lesa i anhelava la ferida. Em vaig desviar de la carretera i patapam, vas passar. Sé que ara fas espetegar la llengua quan dius que no vam ser cap accident. Però no et sento perquè no em parles. He mirat trenta-sis cops el mòbil. Més em valdria llençar-lo a l’autopista. Que s’esquincés la possibilitat d’un teu missatge. Un assaig sobre com és més fàcil viure sense possibilitats. Una dissertació sobre la no expectació. Un tractat sobre deixar en pau la pròpia vida.
El nen de les dents negres, tot el sucre a les venes, ja torna a ser un belluguet. S’enfila a una cadira i sa mare el renya. No vull haver d’anar a l’hospital, fill. El fill es queixa: aquest viatge és molt avorrit. Li somric, soc del seu equip. Se m’acosta. Vol saber què estic escrivint. Li dic que una carta i em mira disgustat. Esperava una cosa més excitant. Un assaig sobre la xocolata, una guia per aprendre a volar. És una carta sobre un accident, dic i obre molt els ulls, ara sí que en vol més. En vaig tenir un, ¿saps? I em vaig fer molt mal però ja m’estic recuperant, i et diré un secret: va ser molt divertit. Ell fa que sí amb el cap i jo segueixo: Mira els cotxes, circulen paral·lels. Les línies paral·leles no es toquen. Si segueixen així, avançant un darrere l’altre, estaran sempre sols, fent el mateix idèntic camí. Si un cotxe es desvia, en canvi, l’accident. Les persones fem el mateix: tenim vides paral·leles, però de vegades ens torcem i xoquem. BUM, fa el nen. PATAPAM, dic jo. Aquest xoc està bé, afegeixo, vol dir que hem viscut. El camí que no sabíem, la direcció que no coneixíem. El nen em mira sense entendre. Potser esperava sang i fetge. La seva mare el crida. Han d’anar tirant. Tothom hi està de pas, aquí. A l’àrea de servei com a la vida. Un assaig sobre la impossibilitat de fer voltes a la rotonda permanentment, la incertesa concentrada en el gir, invocant la força centrífuga de tot allò que no pots controlar. Un assaig sobre burlar la inèrcia.
El nen se’n va i jo li desitjo que tingui molts accidents. Bum, patapam. I que els sobrevisqui tots. Encara que després només quedi tornar, amb ferides, totes gaudides, a l’autopista principal.
Com tu, com jo,
Adeu sense poesia.
"Turisme d’interior" és la secció en què Roser Cabré explora, a través d’un jo solitari i enigmàtic, els llocs als marges, que no necessàriament entren a la descripció de llocs idíl·lics de viatge. Temporada baixa, pobles desangelats, racons inhòspits, ciutats hostils que ens desperten un paisatge interior determinat.
