21 de febrer
Una casa amagada
No pico a la porta,
Ja és oberta. Des de fa un any. Ho sé perquè jo hi era quan es va obrir. Era nit plena i no dormia. Sentia l’udol de les sirenes a l’avinguda i m’hi vaig acostar. Hi havia un incendi, una foguera o una falla, més aviat, perquè cremaven dues figures, fosques com ombres. Les flames no desistien, enfuriades, i va caldre fetge i paciència per amansir-les i suportar la descoberta: una parella abraçada, calcinada. Vaig voler tornar al llit, dormir-ho tot, però tenia el cap emboirat, la brúixola del fum m’ennuegava el pas i em vaig desorientar. No reconeixia els carrers, el món se’m feia impronunciable. Vaig rendir-me a la deriva fins que una casa em va frenar. Discreta entre arbustos que l’escudaven, emanava un poder antic, hermètic. Me la mirava, atreta per la incomprensió, quan la porta es va obrir. I ningú en va sortir.
L’he buscat cada dia des d’aquell primer però tots els carrers me l’han negat. Fins avui. Avui que fa un any de l’incendi, l’he retrobat. Ben igual que aleshores: remota i retreta, la porta encara oberta. He temut que desaparegués per sempre més i per això ara no pico i hi entro.
El meu hola s’estavella a les parets nues. Són d’un altre segle, robustes, capaces de suportar el pes de la casa i de tot el que l’habita. És evident que alguna cosa l’habita. Hi ha pell, hi ha alè, hi ha voluntat de ser. Un batec somort percudeix el temps. Podria ser un rellotge sepultat, un ocell atrapat al sostre fals, un cor que no se sap esgotar. La pulsació em duu a la sala. La llum forada les persianes i cau damunt el vellut granat del sofà. Està encarat a una tauleta de vidre. Dos gots alts, llimona i alcohol, reposen sobre una postal. Saluti da Milano i al dors, una frase amb dues cal·ligrafies, distintes però impulsives ambdues: gràcies per les paraules i pels silencis.
Els silencis entre paraules són les esquerdes entre parets. Qui basteix una estructura amb paraules tem l’esvoranc del silenci. És per allà que s’escola el dubte, la debilitat. Però debilitat no vol dir només abatiment. També temptació. De ser una altra cosa que una casa, per exemple. Aquesta casa té moltes esquerdes. Les ressegueixo totes mentre travesso un passadís prou llarg com per dur-me a un altre món. Al capdavall, mal penjat a la paret, hi ha un quadre. És un paisatge marítim, un petit poble, una badia. Una barca amb un mariner i una noia que l’espera o l’acomiada des de la sorra. L’ambigüitat dels angles complica la comprensió o facilita l’enigma. És curiós: si em moc cap a una banda, el cel és blau i el dia clar. Si em moc cap a l’altra, llamps i pluja sobre el mar. Vagi cap on vagi el pèndol, però, el mariner i la noia sempre hi són.
El passadís desemboca a la cuina. Acollidora i graciosa, els fogons amb cassoles oloroses, especiades. Cap sorpresa trobar-hi la taula parada. Les tovalles, farcides de miques de converses i engrunes de rialles, emmarquen dues copes de vi a mig beure, espines de peix, closques de musclos. Qui sap si el mariner i la noia hi han fet l’últim sopar. Potser la casa és això: una tomba de carcasses i restes d’un moment feliç. L’esquelet que riu guarda un secret viu.
La idea de secret m’enrampa el cos i m’empeny escales amunt. A dalt, tres portes. Dues d’obertes i una que no. Deixo aquesta per l’última i trio la primera: és l’habitació principal. Hi ha un llit gran, desmanegat, un garbuix de llençols bruts que m’hauria de provocar rebuig, suposo, però m’atrau amb una bafarada de desig bastard, amb glops de desfici indòmit. Com les dues lletres de la postal, com el mariner i la noia, com la taula parada per a dos, el llit té les marques de dos cossos. Puc resseguir els frecs dels ventres, dels pits, dels sexes encaixant en un desordre perfecte. La pulsació del cor es fa més forta, el sento agitar-se, el batec de la sang encesa, i em sé espectadora d’una flama viva, d’una entesa pregona, d’una presència absent, com si l’esperit d’aquella parella, a hores d’ara ja sé que són parella, encara hi fos. Si és que no hi és. Si és que ha marxat mai.
L’habitació té una finestra, tancada. Enretiro les cortines i les vistes són inesperades. Panteons, pèrgoles, gàrgoles. Granit, marbre, mosaic. Un sol tèrbol, etern, alimenta les roses de pedra, que s’arrapen fortes a les creus, a les làpides, als àngels que somriuen i em piquen l’ullet. Saben on he entrat i em donen el seu consentiment. És un cementiri preciós. Que ignorava que existís en aquest punt de la ciutat. I potser és perquè no soc a la ciutat. Aquesta casa és el lloc que fa possible un altre lloc, entre allò viu i allò mort, sense interferències: cap atac del temps que no es té, cap intrusió del món que no es vol. Uns pics al vidre em retornen a l’ara i l’aquí. Hi ha dues tórtores a l'ampit. El seu parrup es confon amb el cor de fons. Tenen els ulls fixos en un punt de l’habitació. Dues plomes, al terra, en un racó. ¿Han estat a dins aquelles tórtores? ¿Hi volen tornar? Que fàcil és oblidar que la gàbia sovint és l’enfora, que la llibertat és el secret més endins guardat.
Deixo les tórtores ser elles dues i prou. L’altra porta oberta m’ensenya el lavabo, auster. A la pica, cap raspall de dents, només un pot de pastilles. Alguna cosa per dormir, segons l’etiqueta. A dins, paperets plegats. Tots diuen el mateix: dorm, vida, que jo hi soc. Els torno a lloc, ben tancats. La banyera és plena a vessar. Penso en la noia i el mariner perquè l’aigua és fosquíssima, de mar tancat, tant que no ensenya el fons. Afoga un secret. O potser no, potser el cova, perquè hi poso un dit i és ben calenta. Bull amb el secret que l’omple.
Sento música. Guitarra i veu despullada. Ve de l’última porta, tancada. Tots els secrets tenen un origen. Que sovint també és el seu final. Obro la porta. Centenars de llibres s’amunteguen en un laberint de columnes i al bell mig, un tocadiscs gira incansable, vinils escampats al seu voltant. Banda sonora i bibliografia d’un secret. Si l’escoltés, si la llegís, una i altra em confessarien la veritat de la casa i dels qui hi viuran per sempre més. Seria una història feta de retrobaments i desviacions, d’interseccions i fregadisses entre mons, repleta d’episodis de vides paral·leles que són interferències recíproques, camins distants però extraordinàriament propers, llunyans i afins, partences i arribades. Per entendre d’on i cap a on, a més de la música i la bibliografia, cal una cartografia. Per això, ara els veig, hi ha mapes a les parets. Estan guixats amb línies que no conflueixen, que travessen continents i països, cadascuna amb el seu any ben marcat i n’hi ha molts, tants, dues vides senceres, llargues un grapat de dècades, fins que un dia amb nom i cognoms, vint-i-u de febrer del 2023, les línies descarrilen i topen, pleguen el temps i l’espai i s’entortolliguen en un punt concret. El punt concret és a la ciutat i per marcar-lo hi planten una bandera, vermella que crema, just sobre l’avinguda que la creua. Afilo els ulls. A la bandera hi ha escrit, petit, petit, amb dues cal·ligrafies, distintes però enamorades ambdues: Cor i flames, incendi meu.
Aleshores la veig. Als meus peus, una garrafa de benzina. Buida.
Quan obro la porta del carrer, les dues tórtores s’escolen cap endins.
Tanco la porta, ara sí,
i surto.
"Turisme d’interior" és la secció en què Roser Cabré explora, a través d’un jo solitari i enigmàtic, els llocs als marges, que no necessàriament entren a la descripció de llocs idíl·lics de viatge. Temporada baixa, pobles desangelats, racons inhòspits, ciutats hostils que ens desperten un paisatge interior determinat.
