Balneari La Muntanya
Setembre 2023
Escolteu-me,
Us he sentit. Heu cridat el meu nom tres vegades. El meu nom, el meu nom, el meu nom. Un conjur per fer-me aparèixer aquí dalt, el lloc encantat, un balneari decadent ensotat entre cims escarpats.
M’heu rebut amb la fortor d’infern, una habitació individual, la fressa del riu. M’heu regalat els últims records d’ell. O de la seva absència, més aviat. Ell em deia que era un cel, m’estimava en llits grans, xerrava i brollava, tot nervi i caudal. Però. Tot l’abandó en una conjunció.
Vosaltres, en canvi, no m’heu deixat. M’heu acompanyat en les cartes que li he escrit aquests últims mesos. M’heu vist voltar per erms i autopistes despullant de poesia la mort d’un amor. M’heu perdonat l’striptease emocional perquè em sabíeu l’incendi del cor, però ara em cobriu amb un barnús i m’aviseu: deixa en pau la mort.
La gent, per defecte, és present. I quan el present és absent, neix el passat. I amb ell, els fantasmes. Això va de fantasmes. Ho sé, també, pel barnús. El mirall em torna la meva imatge enfundada en blanc i penso que soc més a la vora de ser fantasma que embrió. Que tot i ser a mig camí (tinc quaranta anys, en puc viure quaranta més), la inevitabilitat del temps va cap endavant. Endavant també hi ha absència. De certesa, en aquest cas. Potser per això no em sé desfermar de vosaltres. Us noto als turmells, el metàl·lic líquid de la cadena que m’estaca als dies que van ser. És això: les coses se succeeixen com anelles, es lliguen entre elles, ens forgen i ens subjecten. Ens retenen. Els vius arrosseguen records com els fantasmes arrosseguen cadenes. El frec fred de la pell de la memòria.
Suposo que els fantasmes amb cadenes van a parar a l’infern. Aquí dalt, l’infern és una piscina. És pel sofre: aigües termals, aigües infernals. M’hi sumeixo dòcil. És màgica, aquesta aigua, deixa la pell llisa i resplendent com la d’un infant. Penso que si m’hi quedo prou estona potser seré embrió i no fantasma. Que això vol dir que tornaré a néixer, que tornaré a estimar-lo.
Surto a temps. M’eixugo amb el barnús sota l’últim sol del dia, rajos minsos escampats pel prat. El camino tot fins als peus de l’antiga casa de banys, abandonada fa anys, un esquelet d’edifici que ja és més bosc que maó. L’heura s’hi enfila salvatge, s’escola per les finestres sense vidres, pels forats a la façana, entra i s’hi fa forta. No és l’única cosa que l’habita. Penso en tots els fantasmes que hi esgarrapen la nit amb cadenes, perpetuant el turment pretèrit. Penso en mi arrossegant-vos i em faig fosca als peus de l’edifici. La lluna és grossa i aboca una llum lletosa. Enterboleix la possibilitat de realitat. No hi ha gaire diferència entre el somni i el passat, tot es tenyeix de la mateixa fantasia. De vegades no sé si heu existit, si us he imaginat. Si sou les parets que m’aguanten o les esquerdes que m’amenacen. Sigui com sigui, resisteixo dreta, encara. Com l’edifici. El van construir en una època massa bella per durar. Després hi van viure presoners de guerra. Més tard, homes que construïen carreteres. Carreteres perquè tothom pogués pujar aquí dalt a aprofitar-se de l’aigua termal. Ho van aconseguir a mitges. El lloc segueix sent remot. Remot té les mateixes lletres que temor i no pot ser casualitat. Tinc una por concreta i és no tenir prou esma per deixar-vos anar. Remot també pot ser una reparaula. Una paraula repetida. El meu nom, el meu nom, el meu nom. M’heu cridat tres vegades. Cridar tres vegades és invocar. Com la llegenda, com dir Verònica Verònica Verònica davant del mirall a mitjanit. L’esperit de la noia s’apareix i et mata. Ara entenc que la meva voluntat és també el vostre desig: si m’invoqueu és perquè voleu morir.
Dic adeu a l’edifici, a l’infern i a la por, i torno a l’habitació. Abans de dormir, em miro al mirall i dic el meu nom, el meu nom, el meu nom mentre us deslligo un a un. Després floto fins al llit i m’adormo. No somio.
Deixo en pau la mort,
El meu nom
"Turisme d’interior" és la secció en què Roser Cabré explora, a través d’un jo solitari i enigmàtic, els llocs als marges, que no necessàriament entren a la descripció de llocs idíl·lics de viatge. Temporada baixa, pobles desangelats, racons inhòspits, ciutats hostils que ens desperten un paisatge interior determinat.
