Carretera de revolts
Gener 2024
Avanço,
La carretera em serpenteja als intestins fa estona. És difícil saber quanta, el mareig tot ho fa lent i urgent alhora, adultera el temps i nega el rellotge. La carretera no cedeix. Recargolada i estreta, un sol carril i bosc espès a totes dues bandes, no m’ofereix cap escletxa on aturar-me ni mig trencant per canviar el sentit, per girar i tornar. Tornar on. És una carretera sense remitent. Impossible avisar: ja he arribat; impossible suplicar: deixa’m tornar. Avanço, així, en una paràlisi veloç, en una fugida estancada. Les mans mortes al volant, el peu ferm accelerant.
Però no sé conduir. No sé com ni per què soc aquí. M’excuso en l’agitació del mareig, l’atordiment dels sentits, el trontoll de la versemblança. Com si cada revolt m’allunyés més de la raó. Com si cada revolt fos part del cos d’una tènia carnívora de realitat. Confonc l’asfalt amb escates, la fressa del motor amb el murmuri sibilant d’una serp immensa. El forço a callar amb la ràdio però el resultat és el mateix que quaranta revolts enrere: so de grava, pedres esmicolades, una tartera esgarrapant-me el timpà. Sense música, tot és interferència. El món em bat a dins espitós i atacat.
Apago la ràdio i abaixo el vidre. Busco estabilitat en el vent que m’espetega a la cara. Però és un aire dolç, té la cadència melindrosa de la droga, deu ser cosa de les espècies que arrelen al bosc. Arbres sense nom que se succeeixen veloços i fan voleiar pol·len ansiolític, letàrgic, fins i tot. Si l’aspiro, m’endormisco. Tanco la finestra, temo la pèrdua de control, i mig ric per la por idiota: fa estona, diria que massa, que he perdut el control. Entre la col·lisió i jo, la fràgil suspensió entre no saber res i entendre-ho tot.
Mentrestant, el capvespre crema les branques. Un capvespre d’hivern, vermell que encén, i penso que potser fujo d’això, d’un incendi, o potser no, potser la piròmana soc jo, calant foc a cada revolt, fent-me impossible tornar enrere sense entomar la vida carbonitzada, obligant-me a avançar per aquesta carretera ardent.
No sé si fujo però dic que fujo i en la intenció de la paraula inconscient hi ha una veritat que desconec. Ho sé i m’enfado per saber-ho. M’enfado per saber això i no saber, en canvi, on coi vaig, on m’empeny aquesta carretera cada cop més crispada, cada corba més tancada sobre ella mateixa, cada revolt més a prop de fer una volta sencera, una revolta, ha de ser això, l’últim revolt: una revolta. Però no hi ha revolta sense benzina que l’alimenti i el cotxe es lamenta esgotat, desconec quanta en deu quedar, i potser estic predestinada a morir abans del motí, tota la defallença vital estampada en un revolt qualsevol.
No és un revolt qualsevol. Al mig de la corba, vertical i quieta, hi ha una nena. El cotxe s’atura i jo no freno. El cotxe s’atura i jo no baixo. És ella qui puja i quan s’asseu al meu costat, el motor arrenca sense hesitació. Sang nova, dipòsit ple. No goso demanar què hi feia allà per por que la resposta sigui: esperar-te. La nena em somriu amb les dents tortes, revolts de llet a les genives fresques. Vol saber quant falta. Si és lluny on anem. Té la veu clara i velada alhora, com una profecia elusiva. ¿Farà sol quan hi arribem? ¿I qui ens hi espera? No sé si ho pregunta ella o jo. No responc, no respon. La nena encén la ràdio amb dits confiats. Sona una melodia nítida, ara sí. Una veu greu, d’home vell, canta en una llengua que no conec. La nena s’hi afegeix. Se la sap de cor. Les esses li xiulen entre les dents guerxes. És una melodia atziaga, incomprensible, m’acorrala el cor i m’embala el mareig. Els homes tristos són savis, diu la nena quan la cançó sembla que s’acabi. No s’acaba. Segueix ell, segueix ella, i segueixo jo, el vertigen abocant-me a l’abisme.
L’abisme és real. La carretera s’ha enfilat, massa i tot per al bosc, i al seu lloc: el paisatge del buit. Precipici a banda i banda i el sol despenyant-s’hi. Després del mareig només queda el desmai. Caure rendida a la impossibilitat de mantenir-me dreta. Però ara som dues, no puc estimbar-nos.
Es fa fosc, les ombres creixen a l’asfalt. Les confonc amb núvols esfondrats, amb senglars esventrats. Amb forats negres per on deixar-se xuclar. Cap temptació: sé que a l’altra banda hi trobaria una altra carretera de revolts, un altre bosc irrespirable, una altra nena que canta cançons d’homes tristos que ho saben tot. Jo no sé res. Només intueixo. Que la carretera s’acaba, que queda l’última corba, l’últim viratge, i potser és així que ha d’acabar tot viatge, en un viratge, un gir en rodó, un jo com un mitjó, la nena i jo.
El cotxe enfila el tomb abans del coll, un revolt clos que ens escanya, la constricció de la serp, i el motor estossega, i jo accelero amb l’últim alè, i la nena canta amb els pulmons plens, o potser soc jo, que canto, ara sí, la veu ferma perquè entenc l’home, entenc la seva tristor, que és la meva, i quan el revolt finalment ens allibera i ens escup a la recta, jo respiro. La tristor lúcida s’imposa al mareig, i l’asfalt llis al torçat, i no em pregunto què hi trobarem, al cap de la serp, perquè sé que no serà cap final d’ulls cecs ni ullals enverinats. Serà, ho sé bé, el principi d’una llengua viperina, obrint-se en dos camins. ¿I ara què?, pregunta la nena, ¿i ara quin?
L’home encara canta i jo no responc,
Avanço
