Juliol 2023
Pensió l’Horitzó
Tu,
Això és una carta sobre el més enllà. Hauria de començar per aquí, ho sé, però no ho faré. Començaré dient-te que he fet el viatge cap enrere. Que he vist el que se n’anava i no el que venia. He vist petons a cruïlles concorregudes i abraçades a cantonades solitàries, he vist tardes sota ponts des d’on estimbar-se i matins a cementiris on estimar-se, he vist córrer els teus boscos i nedar els meus mars. He vist tots els paisatges morir a l’erm i tots els dies fondre’s en la nit. I en la foscor pelada, he vist cares. M’espiaven des de les andanes. Llargues, greus, amoïnades. Potser eren totes la teva. Potser també hi era la meva. Sobreposades totes dues, difícil de discernir el qui. He vist el nostre reflex esprimatxar-se per la velocitat, més aire que carn. Ens he vist fins que a fora s’ha fet clar i hem desaparegut i he entès que havia arribat. Perquè nosaltres, amb tot allò que he vist durant el trajecte, som el que he deixat.
Deixar pot voler dir cessar, renunciar. Però també posar, col·locar. Col·loco els peus a l’andana i les mans al front. La llum és àrida. Encén una plana que no s’acaba. Tot és terra al meu voltant. Plana al nord, llisa al sud, horitzontal a l’est, rasa a l’oest. Terra nua esquitxada per mates esclarissades. Les trepitjo mentre el tren xiula un adeu llunyà. Deixar també és fugir, desertar. Penso que desertar m’escau. Que per això he triat l’erm. Perquè és l’únic lloc on el verb deixar es fa lloc, on abandonar és acció.
Hi ha alguna cosa d’interior ferotge en la intempèrie. Amb l’absència de sostre i recer, l’aixopluc és un mateix. Una mateixa que es deixa anar, que s’empara en el neguit inhòspit i s’hi dona totalment. Em lliuro a l’erm. Penso que aquesta terra és el desassossec de l’ànima, i també: que és preciosa, i encara més: que no s’hi pot viure. Que la metàfora amb el nostre amor impossible és inevitable. Però que no cal que l’escrigui perquè l’entenguis. Que tu, com jo, saps que entre imatge i realitat hi ha un erm de significat que ningú vol travessar.
Menys jo ara, que el camino i penso que ens agradava massa fer-nos metàfora. Dotar la nostra impossibilitat de significat. Primer vam ser una bombolla, només existíem, tota la fragilitat de l’amor secret, dins d’aquell tel preciosíssim. Una nit, però, tu ens vas negar. Et vas queixar que les bombolles peten i, amb un pessic al mugró, vas afegir que érem molt més que aire, tu i jo. I mentre feies baixar els dits per entre els meus pits, em parlaves de l’horitzó dels esdeveniments, i quan em resseguies el melic, em deies que era una frontera en l'espai-temps, i amb les ungles esgarrapant-me les cuixes, m’asseguraves que era un límit que tanca una regió de l’univers que no pot comunicar-se amb l’univers exterior. Que érem això, tu i jo. Jo t’escoltava amb el cor entre les cames. Ara les moc lluny de tu, el cor ferm per l’erm fins a l’Horitzó.
Hi arribo i hi poso una mà. És de ciment esquerdat, l’Horitzó. Té una paret amb finestres alineades, despullades, ni cortines, ni persianes. Té una porta despintada que travesso. Entro a l’Horitzó i demano la clau a recepció. Ningú em pregunta si he vingut per feina o per plaer. Tothom sap que aquí s’hi ve a veure què hi ha més enllà. Amb la clau a la mà, desfaig tots els passadissos fins a la meva habitació. És austera. Un llit, un armari, un escriptori. M’hi assec a esperar els esdeveniments. A veure què passa.
I el que passa és aquesta carta. És una carta sobre el més enllà. Això ja t’ho he dit abans. El que encara no t’he dit és que ara ja sé què hi ha. Aquella nit ho desconeixia i mentre et tenia a dins t’ho preguntava: què hi ha més enllà de l’horitzó dels esdeveniments, eh, què hi ha, i tu, a batzegades, em responies que res, que tot, que un forat negre, estimada, l’abisme de la incomprensió. Ara que hi soc sé que no. Perquè si alço els ulls del paper, la llum del migdia de juliol a l’erm m’encén i ho entenc tot. Res és negre: ja no soc la teva estimada i sé que després de l’horitzó hi ha un altre horitzó. El veig des de la finestra de l’habitació. Disset arbustos, vint-i-quatre matolls i tres-centes seixanta roques entre ell i jo. Torno la clau a recepció i me n’hi vaig. Quan hi arribi, i ho faré, sabré que no tot és una metàfora. I que hi ha coses que són reals. Un cor que se salta un batec, una última llàgrima, un final.
Aquest,
Jo
"Turisme d’interior" és la secció en què Roser Cabré explora, a través d’un jo solitari i enigmàtic, els llocs als marges, que no necessàriament entren a la descripció de llocs idíl·lics de viatge. Temporada baixa, pobles desangelats, racons inhòspits, ciutats hostils que ens desperten un paisatge interior determinat.
