El primer i últim dels boscos.
Octubre 2023
Soc a dalt,
El faig m’ha deixat pujar-hi. Dic que m’ha deixat perquè ha fet créixer branques només per a mi. Se m’han desplegat com una escala que he grimpat lleugera. Permetre la invitació, acceptar l’ofrena sense hesitació. M’he aferrat a l’escorça resseguint el relleu de cada escletxa, cada bretxa, per on s’escola la saba d’un altre món. Al capdamunt, una branca que fa de cim on reposar. Un cim pelat, tres fulles, tres i prou, bressolant-se mandroses i espantades. T’escric asseguda entre elles. El misteri de què et dic no és tant el què si no l’et. Qui ets tu. Qui voldria que fossis. Qui podries ser. I què em fas quan et parlo. La transformació, la modulació. La cantarella del meu cap emulant els teus ulls quan em llegeixen des de l’altra banda. L’altra banda de què. De l’arbre que és més que un arbre, potser.
Em feia nosa l’arbre. No aquest i prou. Aquest i tots. Estava tipa del seu ser-hi cridaner, esplendorosos com paons vanitosos, mostrant tot el verd obscè de qui ho espera tot, encara. Això és el que fa l’estiu als arbres: els converteix en adolescents enardits. La tardor, en canvi, s’encarrega de fer-los créixer, de fer-los entendre que madurar és mutar cap a la nuesa més freda. A poc a poc, envaint el verd envanit de roig carnívor primer, de marró expirat després, esquinçant tiges, fent rendir totes les promeses, totes les possibilitats. Cada fulla que cau és una història i a l’hora forma part d’una història més complexa: la del bosc. I les històries, quan maduren, són llegendes. Per tant: als peus del faig, un llit de faules seques que crepiten quan les trepitges, xerrameca i romanços, si pares el cor els sentiràs, si pares els ulls els veuràs esmicolar-se, la descomposició del relat que passa a alimentar el sotabosc.
I així, al sotabosc s’hi fa gros l’encís del mite. I al sotabosc hi creixes tu. Llavor i rebrot, floreixes a la fosca. Ho sé encara que no et sàpiga. Sento el cant dens de la molsa humida. Una sirena de brolla, una fada afamada. Tens gana.
Arranco una de les tres fulles que queden a la branca. Més granada que verda, els nervis encara batents, i entre ells, hi faig córrer la tinta, que pinta amb paraules.
Escric: Serà tardor i no em caldrà enyorar-la.
I mentre la fulla cau, sé que ja no haig de privar el cos de voler la foscor que ve. Que no hi ha cap desencís a desitjar la penombra. Perquè la penombra és el lloc on viu el llenguatge, entre el que es veu i el que només es percep. Trio la penombra perquè la paraula és tot el que tinc per escriure’t.
Una altra fulla, groga aquesta, titil·la indecisa i l’ajudo.
Serà un bosc i no em caldrà evitar-lo.
Voleia cap als caminois secrets de l’encantament, destapiant-ne els accessos, esbatanant-ne les portes, reivindicant la presència, basardosa i fascinant, del que no es pot saber. Desposseït de tot enigma, el bosc és només una memòria ornamental, un escenari turístic. Desposseït de l’encantament, el món és mera literalitat.
L'última fulla de la branca em crida. Sé què vol, perquè les fulles desitgen. La llum, l’aire, la mort. L’estiro i l’escric:
Serà caduc i no em caldrà fer-ho etern.
I la veig caure, tota la fam del sotabosc, i convertir-se en vestigi i aliment. Som la biografia de les nostres relíquies, només persistim en el rastre. Estem fets d’engrunes de fulles i d’aigua de tempesta de fa quatre mil anys perquè res no s’evapora, només transita cap a un altre temps. La mort és això: una dimensió, com el temps. I només hi ha una cosa més poderosa que el temps: l’indret que el veu passar tot. D’alguna manera, tot ja és mort, el temps i tot, menys aquest bosc. Aquest bosc i tu o aquest bosc ets tu. Perquè l’habites des de sempre, dita obscura i inexplicable, influència extraordinària, més o menys amagada.
La branca ja no té cap més fulla. Només quedo jo. T’escric, m’arrenco,
Salto.
