Resort Paradiso
Novembre
Finalment,
Soc al Paradiso. Des de fa dies. Quants, no ho sé. No distingeixo el sol de la lluna. El Paradiso és al mig de la boira. Deu ser cosa de la tardor, de l’orografia. No ho sé, no he llegit gaire res del lloc. Hi vaig arribar atreta pel nom. Per la promesa que se’n desprèn. Volia un paradís, anhelava la pau. Aquí en tinc molta. No hi ha cap altre hoste excepte l’home que fuma. Passa el dia a fora, al terrat amb vistes a la boira. Hi escup fum i cendra. És un home interessant o ho seria en un altre lloc. Res m’empeny a acostar-m’hi, ara i aquí. Tindria moltes coses a dir-li, podria compartir amb ell l’estranyesa d’aquest lloc. Demanar-li per què creu que no hi ha ningú més. Però em sembla una pregunta innecessària. Al cap i a la fi, és novembre, temporada baixa. El que passa és que l’absència ressona amb contundència en un lloc com el Paradiso. És un lloc amb ambicions. Ho diu la moqueta espessa, el vellut vermell, el revestiment daurat dels acabats. Ho diuen les més de tres-centes habitacions. Ho diu, sobretot, el servei. Homes amb vestit jaqueta que creuen passadissos i salons, sempre amb la pressa als talons. Un buona sera cortès i se’n van, atrafegats per qui sap què. M’agradaria aturar-los, parlar-hi, però no tinc res a dir. Tot està bé. La pressió de l’aigua és bona, el matalàs és còmode, el menjar és satisfactori.
I abundant, també. Cada àpat és un banquet per a centenars de comensals. Totes les taules parades però només dues d’ocupades. No canviem mai de taula, l’home i jo. Jo trio ser a la vora del foc. Sempre viu, no he vist mai ningú que se’n cuidi. L’home prefereix seure de cara a la finestra, els ulls a la boira i les mans quietes. Gairebé no menja. Jo sí que ho faig. Omplo dos plats i els poso un davant de l’altre. Com si no estigués sola. No sé a qui vull enganyar, m’agrada estar sola. Tampoc sé si agradar és el verb que ha d’acompanyar l’evidència. Podria no estar sola. Podria acostar-me a l’home, seure amb ell. Em miraria i s’hi veuria. Seríem mirall de l’altre i ens reconeixeríem en una conversa pregona, feta d’abismes i penya-segats. Segurament ens acabaríem abraçant. I entendríem, com ja entenem ara, la plenitud amb què podríem viure plegats. ¿Però per què dormir junts si ens despertarem sols? Estem sols. Hem anestesiat amb la pau individual la temptació de ser dos.
El paradís potser és això: el lloc sense obsessions. El lloc lliure de desig perquè és, en ell mateix, el desig. Tothom desitja el paradís. L’harmonia perenne sense esquerdes. El paradís ha d’estar per força envoltat de boira. La pròpia ceguesa del desig complert. T’ha de ser impossible veure què hi ha més enllà perquè ja no hi ha res que desitgis més enllà. Ho tens tot aquí. El paradís no té necessitats. És la impossibilitat feta realitat. És l’última aspiració. La més antiga, la més eterna.
Després de l’àpat, surto a pair. La llum és tènue, es deu fer de nit. Fa fred i és un fred calent, un que t’abriga perquè fa més evident l’escalfor interna. Camino pels voltants de l’hotel, miradors al paisatge negat. Sé, perquè vinc d’allà, què hi ha a l’altra banda de la broma. Sé que hi ha boscos, un poblet, una trattoria on menjar tortelloni recent fets. Sé que una mica més lluny hi ha una ciutat mitjana, un carrer principal, ja vestit de Nadal, una plaça central, les rialles sinceres de la canalla que gira al carrusel. Als afores de la ciutat hi ha una via per on passa un tren, vagons farcits de passatgers amb les cares encastades als vidres entelats que es pregunten què hi ha més enllà de la boira i no ho saben. Però ho volen saber. Ho anhelen i és en aquell seu anhel que construeixen el lloc on soc ara. Una bastida de delits, afanys com maons, passadissos de fantasies, portes i finestres obertes a totes les ànsies i desficis. Aquest lloc és fruit dels anhels dels altres. Un dia jo també anhelava i alimentava, amb la fam de qui desitja, la idea del paradís.
Torno cap a dins. Al saló hi ha un bar, una biblioteca, un mostrador amb escopetes de caça. Podria beure alguna cosa, podria llegir una novel·la, podria agafar una arma. Sé que hi ha la meva grappa preferida, sé que hi ha la història que em vull explicar, sé que hi ha prou bales com per disparar. Cap a mi, cap a l’home, el seu clatell desafiant-me a l’altra banda del vidre. Però per tot això, gaudir, imaginar, morir, se n’ha de voler. També per estimar, també per matar. Se n’ha de voler. I jo estic bé sense voler.
L’home entra al saló. Em veu i el veig. Veure no és mirar. Es pot veure la boira, no es pot mirar a través d’ella. Hem après a renunciar-hi. L’home fa una última pipada, un sospir de fum blanc, bandera de rendició. La pròpia pau ofega qualsevol espurna de rebel·lió. L’home se’n va, un rastre de cendra damunt la moqueta, i em quedo sola.
Fins sempre,
Sola.
"Turisme d’interior" és la secció en què Roser Cabré explora, a través d’un jo solitari i enigmàtic, els llocs als marges, que no necessàriament entren a la descripció de llocs idíl·lics de viatge. Temporada baixa, pobles desangelats, racons inhòspits, ciutats hostils que ens desperten un paisatge interior determinat.
