Foto: woodleywonderworks
Ja sabeu de capítols anteriors que he fet feina com a encarregada de la secció infantil d’una biblioteca pública. En aquell article, més romàntic que pràctic, us explicava la satisfacció de treballar amb llibres i nens i d’inocular-los el verí de la lectura. No us vaig parlar, tanmateix, dels pocs recursos de què disposen –o disposaven, no sé si això ha canviat– les biblioteques públiques per dur a terme activitats i campanyes de promoció de la lectura entre els lectors més joves. Us en parlo ara: era un pressupost ajustadíssim que deixava poc marge d’acció i, finalment, la qualitat, la freqüència i la varietat de les activitats que hi organitzàvem depenia més de la voluntat i disposició dels que hi treballàvem que d’una altra cosa.
Si bé és cert que un cop al mes arribaven caixes curulles de novetats que requerien una inversió important, totes les activitats de fidelització dels usuaris, més enllà de la recomanació i del tracte diari, es feien molt difícils. Almenys en el meu cas, del que es tractava bàsicament, era d'aconseguir que els infants deixessin de veure la biblioteca com un espai on fer els deures per començar a integrar-lo com un espai socialitzador (i, per tant, de potenciar la idea de comunitat lectora) on, com a usuaris, poguessin disposar no només de les darreres novetats sinó d’una prescripció de llarg recorregut que els acabés formant com a lectors.
Jo, que no he estudiat biblioteconomia ni psicologia ni res, vaig identificar de seguida que la franja d’edat on calia posar totes les ganes era la que va dels set als deu anys, els llibres del gomet vermell, per entendre’ns. Si ho feies bé, t’asseguraves que com a mínim, un trenta per cent et seguís la veta fins al gomet verd, la franja dels onze als tretze anys. Si seduïes els preadolescents, podies gairebé assegurar-te que havies fet un lector de per vida.
Fa unes setmanes el departament de cultura va tornar a engegar la campanya Fas 6 anys. Tria un llibre. Fa dies que hi dono voltes i no ho acabo de veure clar, per diversos motius. El primer, agafant l’argument de l’edat que apuntava fa un moment, es basa en el fet que els lectors de tres a sis anys no són una franja especialment conflictiva. Tret de comptades excepcions, volen llibres il·lustrats que la majoria de les vegades han de llegir acompanyats i, per tant, hi entra en joc un tercer factor: la persona que l’ha d’acompanyar, siguin pares, avis, germans o mestres. Als nens de sis anys ja els tenim al pot, diríem. Per a ells, la lectura encara no és un acte de voluntat, un acte solitari. Per als de set a deu, en canvi –i vull insistir que tot el que dic ho baso simplement en el què he observat, sense cap fonament pedagògic– el fet d’agafar un llibre comença a ser un exercici autònom. És en aquesta franja on jo he observat els índexs més alts d’abandonament de l’hàbit. Potser seria més encertat dirigir la campanya cap a la franja decisiva? Això d’una banda.
De l’altra, triar un llibre no aporta res més enllà de la llibertat de triar. I, en qualsevol cas, la tria dependrà de si hi ha un bon prescriptor al darrere. Això és vàlid per a totes les franges d’edat. Com que la literatura infantil i juvenil va formar part de la meva vida durant molt de temps, no puc evitar tafanejar què llegeixen els fills dels meus amics o què destaquen els aparadors d’algunes llibreries. I us ho diré sense embuts: hi ha llibres per a infants que són una autèntica porqueria, ja no per la seva qualitat discutible sinó pels valors que transmeten o per la buidor que destil·len. Han de poder triar també aquests llibres, els nens catalans de sis anys? Doncs mireu, a risc de semblar totalitària i esnob, crec que no.
D’entrada, la imatge idíl·lica que se’ns dibuixa si pensem en la campanya és una família que va a la llibreria i supervisen, ajuden, esperonen o com li vulgueu dir, la tria de l’agraciat amb el val. Però siguem realistes: no serà així en tots els casos, de manera que, a banda d’obsequiar els nens amb un llibre, caldria fer-ne una selecció prèvia –dos pardals d’un tret: així també premiem els editors que fan bé la seva feina i els escriptors que no pugen al carro de les supervendes– per assegurar-nos que els tretze euros de què disposen serviran perquè llegeixin un bon llibre. Com volem potenciar l’hàbit lector si no és a través de lectures de qualitat? Potser aquesta sigui la mare dels ous.
Torno a la meva estimada biblioteca, si m’ho permeteu. Jo m’hi vaig formar com a lectora, amb unes bibliotecàries excel·lents que em coneixien els gustos i em reservaven els llibres abans no arribessin. A les biblioteques hi treballa gent molt bona però, si la cosa no ha canviat, moltes vegades han de funcionar amb una sabata i una espardenya. Em pregunto si part dels diners que costa aquesta campanya no es podrien utilitzar per potenciar les activitats de foment de la lectura, per formar –encara més– el personal que hi treballa i per potenciar la visió de la biblioteca no com a guarderia, no com a sala d’estudi, sinó com a espai de coneixement i de lectura veritable.
Això que escric només són idees a l’aire. Estic convençuda que tothom està fent el que pot per gestionar bé els recursos i potenciar l’hàbit lector entre els més petits. Jo només n’apunto dos, en aquest article, però hi ha un munt de fronts oberts: la família, l’escola... i crec, de debò, que cal que tots plegats fem feina en aquest sentit perquè veient com està el món, posaria la mà al foc que no anem sobrats d’esperit crític. I com es forja, l’esperit crític? Exacte: llegint. No és broma, per tant.
De manera que, si sou pares de nens i nenes que enguany fan els sis, penseu que aquest val no és un regal, és un projecte a llarg termini o hauria de ser-ho. Utilitzeu-lo de manera conseqüent i, sobretot, assegureu-vos que després d’aquest llibre en vindran més: a casa, a la biblioteca o a l’escola. Sospito que, si ho encareu així d’entrada, aquesta no és la primera vegada que el vostre fill triarà un llibre. Què us he de venir a explicar, jo, ara? Però, per si de cas: ensenyeu els nens a construir-se la pròpia biblioteca i a tenir-ne cura, a fer comunitat lectora i a forjar el gust personal. Potser aleshores recordaran aquella tria que van fer de petits com l’inici de quelcom que ja no els ha abandonat mai més.
“Turística i domèstica” és una secció de Míriam Cano en què, com a la cançó de Sisa Barcelona Postal, hi trobareu instantànies de Barcelona, tant quotidianes com lligades a l'actualitat i a la cultura.
