Hi havia una vegada...
...Un toro que es va enamorar de la lluna.
La va veure una nit mentre s'abeurava al riu i se li va disparar el cor. D'ençà d'aquella nit, tot just s'estrenava l'horabaixa que el toro s'espolsava la mandra de l'esquena, deixava de remugar sota els últims rajos de sol d'espígol, s'alçava ferm sobre les quatre potes negres i, brandant l'enorme testa banyuda, caminava amb parsimònia camp avall, deixant enrere la ramada. Travessava melós la petita arbreda d'arços blancs, salzes i pollancres i, de seguida que ensumava l'aigua, abaixava el cap arran de terra, com un gos perdiguer que ha trobat un rastre. I les mates de romaní li feien petons a les galtes.
Quan sortia de l'arbreda, al brauet li brillaven els ulls com dues sagetes metàl·liques i tot el pèl negre se li encenia de plata de tant com l'amanyagaven les estrelles. Enmig d'aquella abraçada celeste, la sentor freda de l'aigua se li clavava als narius i l'aspirava tota, com qui es vol embeure la flaira d'un grapat de roses noves.
Finalment el riu se li feia matèria davant dels ulls, un llarg camí que corre i canvia tota l'estona. Però no pas allà, en aquell recés quiet, on semblava que l'aigua hi mandrejava i s'hi adormia i sempre era la mateixa. En aquell racó màgic, blanc de nit i humit de molsa, el toro s'hi atansava amb l'entusiasme contingut a la gola i les peülles tímides acariciant de puntetes els còdols de la riba. Tot perfumat de bosc i abillat d'estrelles, l'enamorat s'abocava amb tendresa a la superfície de l'aigua i les falgueres s'agombolaven al seu voltant per fer-li pessigolles.
La lluna, capriciosa, a vegades feia més llargs els minuts d'espera i a vegades arribava abans d'hora, i a vegades era rodona com una pilota i a vegades era fina com una pestanya, i fins hi havia nits que era negra com de dol, però sempre, sempre, sempre es presentava. S'emmirallava llargament a l'aigua i es pentinava. El toro sospirava i la mirava, i així passaven les hores vellutades de la nit, l'un amb l'altra.
Quan encetava el dia, el toro se sentia créixer el neguit i procurava obsessivament de no perdre de vista la lluna. Tenia l'esperança que així la retindria més estona, però tard o d'hora el sol s'imposava i, sense saber ni com ni quan, la lluna desapareixia i el brauet enfollia tot d'una. S'abraonava contra el riu, l'envestia amb les banyes dretes, el trepitjava sense pietat. Remolins de fang i algues tenyien el quiet recés de gris i negre, l'aigua s'espessia tota, els peixos fugien i les granotes s'amagaven a les balmes de la llera. El toro bramava, saltava, volia matar la llum del sol i volia matar el mirall traïdor i, en arribar el migdia, abatut i moll, la bèstia sortia de l'aigua i enfilava tristament la pujada per l'arbreda fins al camp. I allà s'ajeia a passar la pena després de mastegar quatre brins d'herba ben bé per esma, sense cap ganes.
D'altres com ell, presos per un amor desmesurat per la lluna, en veure's inevitablement abocats a la bogeria havien optat per seguir les pautes dels temps moderns i deixar-se tancar en estables sense cel on s'engreixaven lluny del riu i de temptacions absurdes, i així recuperaven un batec sincopat i el dòcil estat d'ànim propi d'ungulats de la seva envergadura. Però el toro no estava pas disposat a canviar les excursions nocturnes, l'olor de romaní, el pèl platejat d'estrelles, el brunzit de l'aigua i la frescor del riu per una vida immòbil, de sostre negre i bravada d'orins, sentint per tota aigua el raig de l'abeurador i sense poder contemplar cada nit la seva estimada. De cap manera: ell no estava pas disposat a deixar de veure la lluna, abans preferia sucumbir a la bogeria absoluta.
Amb tot, l'encaterinament del toro tenia conseqüències més enllà de la pròpia follia. I és que ningú es va adonar del posat alacaigut d'un ocell blanc i geperut que, enfilat a les branques d'una olivera vella, esperava pacientment que el toro tornés del riu i se'l mirava amb ullets tristos tota la tarda, incapaç de moure's del seu lloc, bo i esperant amb l'ai al cor que caigués l'horabaixa. Llavors, quan el toro desapareixia camp a través, l'ocell estarrufava les plomes com un pollet indefens i amagava el cap sota l'ala. Emparat per la foscor del propi cos, tancava els ulls i plorava.
Des que el toro s'havia enamorat de la lluna, l'esplugabous ja no podia seguir-lo a tot arreu amb religiosa devoció, pendent tothora dels seus passos, ni podia passar-se llargues hores passejant-li l'ampla esquena, ni podia arraulir-se-li entre les banyes i fer-li petons a les orelles. I és que als matins, massa enfurit per entrar en raó, el toro l'envestia i li ventava coces com posseït; a les tardes, trist i derrotat, el toro el rebutjava apartant el cap i etzibant grans fuetades amb la cua.
L'esplugabous no menjava i cada dia estava més magre.
L'esplugabous s'havia sumit en un ensopiment mortal.
L'esplugabous només tenia ulls per al toro i el toro ja no se'l mirava. D'altres com ell, amb el cor també trencat per culpa d'un malaurat desamor boví, s'havien llançat desesperats a les urpes del progrés i ara perseguien tractors o mendicaven a les portes dels bars de les grans ciutats i freqüentaven tota mena de males companyies. Però no pas ell. Acostumat com estava a la pacífica convivència, al ritme assossegat de les peülles, a l'escalfor acollidora del cos viu i a la fortor de pèl, femta i ferments de la gran bèstia, el pobre ocell no podia ni concebre com seria trobar-se, tot d'una, barallant-se amb gavians argentats per un tros de pa, havent d'afanyar-se a ser el primer de l'estol per trobar algun cuc, notant sota els peus el tacte de l'asfalt sec o el metall fred d'una màquina i havent d'aspirar fum i deixalles. De cap manera; ell no es veia amb cor d'allunyar-se del seu estimat, abans preferia deixar-se morir de pena.
El toro i l'esplugabous, quin parell d'exagerats.
El toro i l'esplugabous: vet aquí dos romàntics.
*
L'esplugabous (Bubulcus ibis; de Bubulcus, vaquer o bover, i ibis, en referència a l'au sagrada de l'antic Egipte, nom que Fredric Hasselquist, deixeble de Linné, li va posar per error en confondre'l amb l'ibis sagrat africà (en realitat, Threskiornis aethiopicus) és un ocell abundant que acostuma a veure's als camps o enmig de ramats. És ben coneguda la relació simbiòtica que manté amb els grans herbívors, que no només toleren la seva presència sinó que li permeten pujar-los a cavall a canvi d'una desparasitació exhaustiva. Ell, al seu torn, aconsegueix un bon grapat de proteïnes amb la ingesta de tàvecs i mosques, però també amb saltamartins i altres insectes que el bestiar fa saltar al seu pas.
És un ocell de mida mitjana i plomatge blanc que, durant l'època de cria, s'adorna amb plomes de tons ocres damunt del cap, al pit i a les ales. Pot ser confós amb altres ardeids, especialment el martinet blanc, però aquest últim té uns hàbits més marcadament aquàtics, és una mica més gros i més estilitzat i té el bec negre, mentre que el de l'esplugabous és groc.
Originari de l'Àfrica, on vivia estretament lligat a les ramades de búfals, es pot dir que l'esplugabous és un autèntic colonitzador: en poc més d'un segle s'ha expandit per tot el món, començant per la Península Ibèrica i Sud-amèrica i posteriorment a latituds superiors; la seva expansió ha arribat fins a Oceania. Té una gran capacitat d'adaptació i uns hàbits alimentaris poc exigents, perfectament adaptables a les circumstàncies, fet que segurament ha propiciat aquesta distribució tan àmplia en poc temps. Però val a dir que, malgrat gaudir d'una població abundant, en moltes zones de la Península Ibèrica s'està notant un declivi important en els darrers anys. A Catalunya, des del 2011 la població hivernal ha disminuït un 50%. Hom podria suposar que, com en tantes altres espècies d'ocells i mamífers, aquest declivi ve donat sobretot per la intensificació de l'agricultura i la ramaderia i l'escassetat de bestiar de pastura, però malauradament sembla que això, a l'esplugabous, li importa un rave; el seu declivi s'associa més aviat al tancament o canvis en la gestió dels abocadors, que suposen un autèntic bufet lliure per aquests ocells. Així i tot, també la destrucció de zones humides contribueix a la minva de les poblacions d'esplugabous a casa nostra.
Sigui com sigui, d'una manera molt més discreta que els gavians argentats o els coloms, l'esplugabous s'ha sabut adaptar força bé als ritmes de vida humans i tota la porqueria que generem. Darrerament, se'l pot veure deambulant per grans ciutats convertit en client oportunista d'algunes terrasses de bars.
Potser de romàntic, a l'esplugabous, tan sols li'n queda el nom. Jo, de romàntica, a vegades en soc una mica, per això quan el veig deambulant pels marges de les carreteres el crido en veu alta, el crido pel nom. Semblo una boja i sona com si l'insultés. Però no el vull insultar. És només que em fa l'efecte que, de tan bonic que és aquest nom i amb el to imperatiu que té, si el crido ben fort no tindrà altre remei que, com a mínim, recordar d'on ve. I així, de passada, tampoc jo me n'oblidaré.
