En un dels àlbers blancs, a prop del riu, el jove ornitòleg amb els seus prismàtics d'última generació detecta un feix informe de branquillons i, mirant de no perdre'l de vista, es va acostant fins que distingeix el niu a l'entreforc de dues branques, penjant com una hamaca, meravellosament cosit a banda i banda, una obra d'autèntica enginyeria aviar. És la primera vegada que aconsegueix trobar-ne un d'aquests ell sol. Es congratula i s'emociona, i s'emociona encara més quan un ocell de la mida d'una merla amb l'esquena i les ales verdes i el ventre llistat arriba volant i tot de caparrons pelats saltironegen obrint el bec. L'oriol femella reparteix el menjar entre els polls i torna a sortir volant, fent-se fonedissa en un tancar i obrir d'ulls. L'Albert se sent el cor a punt d'explotar, retira els prismàtics i mira enrere tot buscant la Margarida amb un somriure exultant.
–Vine, Margarida! He trobat un niu d'oriols!
La Margarida s'hi apropa amb parsimònia, gairebé arrossegant els peus, i es posa al cim del nas aquell trasto gros i pesat que fa olor de nou. Seguint les indicacions apassionades del seu enamorat, localitza amb penes i treballs el niu camuflat entre les fulles verdes i platejades de l'àlber. Es treu els prismàtics de la cara i arrufa el nas mentre fa que no amb el cap.
–Quin fàstic, Albert. Aquest niu està fet amb bosses de plàstic i una cosa que sembla pèl púbic. Aquest ocell és un tros de porc.
**
Uns quants centenars de metres més enllà del riu, en un jardí ben cuidat, l'oriol mascle surt volant d'un cirerer. Els dos homes amb prou feines tenen temps de veure una taca daurada que llampegueja al cel i desapareix entre el boscam. L'home més vell s'acosta a l'arbre i fa una ganyota de desaprovació.
–Aquest menjafigues dels collons ens potinejarà totes les cireres!
L'altre home, embadalit mirant el bosc, somriu.
–Va, calleu, pare, si és com un miracle, aquest ocell. ¿Heu vist quins colors?
El vell creua els braços, sorrut.
–Quins colors, quins colors... –fa, bo i escarnint el fill, i després afegeix: –¿I tu li has vist bé, els colors, Andreu? Porta antifaç com els lladres.
**
Per un camí que voreja el jardí ben cuidat i baixa al riu, una noia i un noi passegen agafats de la mà. Ella se'n desprèn tot d'una, quan sent una veu que ve de la casa i s'adona que és el pare de l'Albert que la crida:
–Hola, Lali! ¿Què hi fas, per aquí?
La Lali aixeca tímidament una mà, respon alguna cosa inintel·ligible amb la veu fluixa i segueix caminant. El seu acompanyant li pregunta qui és.
–El pare d'un amic –diu ella, apressada, i sent com les galtes li esclaten de vermell. Camina més ràpid.
L'Albert sempre la portava aquí, a la vora del riu, a veure ocells. Una afició que li venia de l'Andreu, son pare, que, malgrat els esforços de l'avi Jaume perquè l'acompanyés a caçar tords, sempre havia preferit fotografiar-los.
La vora del riu és un bon lloc pels enamorats, li deia l'Albert. Els oriols hi canten.
La Lali té l'esperança secreta que se'l trobarà, carregant els prismàtics com sempre. I està disposada a fer-li petons a en Miquel davant seu fins que es mori de gelos, oi tant que sí.
Efectivament, quan arriben al riu l'Albert també hi és; està amb la novieta aquesta nova que té, una estúpida que, per no saber, no sap ni distingir una mallerenga d'un pinsà. La Lali s'afanya a agafar en Miquel i anar a seure en una pedra, d'esquenes a ells. Es deixa abraçar per l'esquena i escolten passar l'aigua, tan alegre. El vent mou les fulles dels àlbers blancs, que espurnegen de color plata. La Lali fa un petó a en Miquel i l'oriol refila.
–¿Has sentit? –diu ella, pletòrica– És un oriol, l'ocell més bonic del bosc!
En Miquel para l'orella al barrig-barreig d'aigua i cants d'ocell que se solapen.
–¿Ah, sí? ¿I per què?
–Perquè és daurat com la corona dels reis i canta com els rossinyols! ¿El sents? ¿El sents? És l'ocell dels enamorats!
La Lali alça la veu més del compte i després mira enrere, esperançada, convençuda que trobarà els ulls de l'Albert que la miren, plens d'amor i d'enyorança. El cant de l'oriol serà la melodia de fons d'aquest bonic retrobament, n'està segura; el cant de l'oriol és un senyal. Però l'Albert ni tan sols sembla haver-se adonat que ha arribat més gent a la vora del riu; de fet, corre en direcció contrària, amb els prismàtics penjats al coll, perseguint la novieta estúpida que marxa a grans gambades pel caminet de la riba.
Mentrestant en Miquel, d'entre tots els cants d'ocell que l'envolten, només és capaç de distingir un grall esquinçat i repetitiu. I es posa a riure, i riu ben fort.
–Però què dius, tia, si això que canta sembla un corb malalt!
***
L'oriol (Oriolus oriolus) deu el seu nom al color groc intens del cos dels mascles: ve del llatí aureolus, daurat. És certament un ocell vistós, l'únic representant a l'hemisferi nord d'una família d'ocells tropicals.
És un ocell estival que cria a Catalunya i fa uns nius ben trenats als entreforcs dels arbres, sobretot a la vora de rieres o rius. Per fer-los, utilitza qualsevol tipus de material disponible, des dels més naturals fins a les deixalles humanes més inaudites.
Malgrat els colors vistosos del mascle (la femella és més discreta, de tons verdosos) i la seva mida gens menyspreable (és de mida mitjana, similar a una merla), l'oriol és esquiu i extremament difícil de veure. D'altra banda, de ben segur que l'heu sentit cantar: té un cant melodiós ben audible per les nostres contrades, que aviat es pot convertir en un reguitzell de gralls dissonants, del mateix tipus que faria un gaig. Potser per això Verdaguer explica al llibre Què diuen els ocells que el gaig i l'oriol són bons amics. També hi explica la predilecció que té l'oriol per les cireres i les figues, fet que li ha donat el malnom de menjafigues.
L'oriol és un ocell ambivalent. Alguns diuen que és l'ocell de l'amor i que canta com els àngels. Altres diuen que és un lladregot i un mal cantaire. Emily Dickinson li va dedicar un poema i ho va resumir així:
La «Melodia és a l'Arbre»,
M'ha dit – un sense Fe.
«No Senyor! En Vostè! 1»
1 Del poema “To hear an oriole sing” (la traducció d'aquests tres últims versos és meva).
"Va d’ocells" és una secció de la veterinària Pilar Codony centrada en els vertebrats que tenen bec i ales. Hi trobareu des de voltors i esplugabous fins a oriols i cargolets.
