El coratge és una cosa que ve de dins, que creix i fa créixer. Com una pulsió sobtada que es fa gran i et fa gran alhora. El coratge ve del cor, esclar. O de l'ànima, que és el mateix.
Hi ha qui és coratjós de mena, i llavors el coratge és una virtut que brilla als ulls i a les galtes, perquè el cor bomba sang sense embuts. Hi ha qui no el coneixerà mai, i viurà sempre amb la por udolant-li al ventre i la mirada entelada per l'angoixa. Però, per a la majoria, el coratge és una experiència intermitent, com un llum d'emergència. Si tenim sort, ens neix tot d'una i dura prou perquè en puguem treure algun profit.
A en Pau Tanprim el coratge li va néixer un migdia d'hivern al pati de l'escola tot sentint cantar un cargolet. La mare d'en Pau, dels cargolets en deia ulls de bou. El pare d'en Pau, dels cargolets no en deia de cap manera, perquè no sabia quin nom tenien, aquells ocells petits i discrets, com no sabia quin nom tenien la gran majoria d'animals i plantes. El pare d'en Pau era d'aquella mena de persones que dels guacamais en diuen lloros i dels esparvers en diuen àguiles i dels lirons en diuen rates i dels roures en diuen pins. Però la guia d'ocells que hi havia a la lleixa del menjador i que era propietat de la mare, de l'ocell que cantava aquell migdia d'hivern al pati de l'escola en deia cargolet. I deia, la guia: «diminut, arrodonit; marró vermellós; cua generalment enlairada». I hi havia un dibuix a la part superior dreta de la làmina d'un ocell diminut i arrodonit, de color marró vermellós, amb una cua curta i aixecada enlaire. En Pau, mirant aquell dibuix, hauria afegit més coses a la descripció de la guia, com ara: «Ales rodonetes; bec fi; ulls molt negres».
Després de veure'l en directe, aquell migdia d'hivern al pati de l'escola, en Pau encara hi hauria afegit més coses, a la descripció de la guia, com ara: «Posat alegre i vivaç». O com ara: «Súper-cantaire».
En Pau Tanprim, aquell migdia d'hivern al pati de l'escola, s'havia quedat sense esmorzar després que en Miquel Bemfort i en Marçal Molgrós l'hi haguessin pres, com cada dia. Després li havien tirat empentes i li havien dit nena, i la Laia Mirambé i la Lila Bonulor havien rigut en veure-ho. I després no havia passat res més perquè en Miquel i en Marçal se n'havien anat a xerrar amb la Laia i la Lila, i en Pau ho havia aprofitat per escapolir-se fins a un racó amagat i solitari. El seu racó preferit.
Hi feia més fred, en aquell racó, perquè no hi tocava el sol en tot el dia. De seguida trobaves la reixa metàl·lica que encerclava el pati i després hi havia un marge de terra on creixien esbarzers espessos i lledoners esprimatxats. Va ser allà on en Pau Tanprim va sentir cantar el cargolet mentre, tot tremolós, mirava de cordar-se l'anorac fins a la barbeta. I cantava tan fort, el cargolet, que quan el va veure saltironejar pel marge i enfilar-se a la reixa metàl·lica en Pau no s'ho podia creure.
Tan petit.
Tan rodó.
Tan no-res.
L'ocell poca-cosa cantava amb la solemnitat i la determinació d'un gran rei.
L'ocell poca-cosa es movia amb el vigor i la seguretat d'un depredador que no ha de témer res.
L'ocell poca-cosa tenia uns ulls ferotges i projectava la cua erecta cap al cel com desafiant el mateix Déu.
Va ser llavors que en Pau Tanprim es va notar deixondir l'ànima i engrandir el cor. I, d'un sol batec determinat, solemne, vigorós, segur i ferotge, va sentir que la sang se li feia espessa i que el cos li transmutava tot. Així va ser com un migdia d'hivern al pati de l'escola, sentint cantar un cargolet, a en Pau Tanprim li va néixer el coratge. Un coratge nou de trinca, lluent i fort, que va aixafar la por que li udolava al ventre i li va posar llum als ulls i a les galtes. I el va fer créixer, tot ell, com un gegant poderós. Va créixer tant que no se'n sabia avenir. I és que les disposicions de l'ànima són un misteri insondable.
No pas per als ocells, però; per als ocells, les disposicions de l'ànima són com són, perfectament emmotllades al present infinit en el qual viuen. I encara més si es tracta d'un cargolet i el seu coratge. Perquè el cargolet, ocell insignificant com tants altres, el més menut d'entre els menuts, posseeix un coratge inherent, un coratge que li neix amb el primer batec del cor, quan encara és dins l'ou, i li dura tota la vida. El cargolet és coratjós de mena, i per això el seu coratge és vell i és savi. Segurament per això, també, canta faci fred o faci calor i, com sap tothom que l'hagi escoltat en un estat d'esperit adequat, com va ser el cas d'en Pau Tanprim un migdia d'hivern al pati de l'escola, quan canta diu ben fort: «Em diuen cargolet, em diuen ull de bou, soc el més petitet, però soc el rei del món!»
*
El cargolet o ull de bou és un dels ocells més petits de les nostres contrades. Viu aquí tot l'any. És rodó, de colors molt discrets, i té una cua curta i erecta molt particular. S'alimenta d'insectes. De temperament nerviós i rabiüt, el cargolet no para mai quiet; per això, i perquè es camufla bé, és difícil de veure, tot i que té un caràcter confiat (no es estrany que faci el niu en construccions humanes). Si la teva presència el disgusta, no dubta en fer-t'ho saber emetent uns crits aspres i repetitius que recorden el tremolor histèric dels grills o les cigales.
Diu una llegenda antiga que els ocells es van reunir un bon dia per decidir qui seria el rei de tots ells, i van convenir que coronarien aquell ocell que volés més amunt. L'àguila guanyava altura amb facilitat, mentre que els altres ocells s'anaven cansant i descendien. Quan l'àguila es va veure tota sola, convençuda de la seva victòria, va decidir baixar, però llavors el cargolet, que se li havia amagat entre les plomes de l'esquena, es va deixar anar i va quedar tot sol a dalt del cel, coronant-se rei de tots els ocells.
El cargolet és petit i insignificant però té un cant fort, és capaç d'emetre a la vora de 130 sons diferents i es pot sentir a més de mig quilòmetre de distància. A la primavera, el mascle pot aparellar-se amb més d'una femella i construeix diversos nius petits en forma d'esfera en marges, troncs o murs. Aquest fet li ha valgut el nom científic de Troglodytes troglodytes, el cavernícola. Durant l'època de cria, tant el mascle com la femella són agressius amb altres ocells, encara que siguin molt més grossos que ells.
A ple hivern també canta, per això en algunes zones com als Països Baixos li diuen “rei de l'hivern” (winterkoning) i, en alemany antic, s'anomenava “rei de la neu” (Schneekönig). En la llengua de Cervantes, en canvi, se'l coneix com a chochín, fet que probablement explica la seva absència de la literatura i poesia castellanes. Però en els països anglosaxons gaudeix d'una gran popularitat: thewren, tal com s'anomena en anglès, apareix en obres de Shakespeare i en poemes de William Wordsworth, Emily Dickinson, Dylan Thomas o William Blake. En temps antics, els druides consideraven que el seu cant era profètic i el tenien en molt gran estima. A Irlanda se li va dedicar un dia: el 26 de desembre és “The wren day” (“Lá an Dreoilín” en irlandès). Uns anys enrere, aquest dia els wrenboys (grups de joves disfressats per a l'ocasió) es dedicaven a caçar i sacrificar de manera ritual un cargolet per exhibir-lo pels carrers; avui, la festa té lloc sense captures ni sacrificis. El que no ha canviat, però, és la cançó que entonen els wrenboys i que comença així: «The wren, the wren, the king of all birds...» (“El cargolet, el cargolet, el rei de tots els ocells...”). Hi ha diverses explicacions d'aquesta tradició, probablement ve d'èpoques antigues i es tracta d'un ritual pagà de renovació per començar l'any nou. Pot resultar sorprenent, però també a l'illa de Man, a Galícia, al nord de Portugal i a algunes zones de França existia una tradició similar. No obstant, segons diverses fonts consultades, en aquests països la tradició anava lligada a uns altres ocells, també petitíssims, que són el reietó i el bruel (especialment aquest darrer), ambdós pertanyents al gènere Regulus spp.
Aquesta confusió també l'he trobat amb la llegenda de l'àguila i el rei dels ocells, que tan aviat fa referència al cargolet com al bruel. Com que es tracta de rituals i faules molt antigues, sembla que la confusió podria venir de lluny, ja que en grec antic tots aquests ocellets s'anomenaven de manera molt similar: el bruel era βασιλισκος, “basiliskos”, que significa justament petit rei o reietó; el cargolet era βασιλεύς, “basileus”, que significa rei. Així i tot, fixem-nos que, el títol gros, se'l torna a endur el cargolet... I és que el nostre simpàtic troglodita serà petit, serà discret i serà poc popular a casa nostra; i encara més, serà menys acolorit que d'altres ocells diminuts i no tindrà un nom llatí tan pompós com els Regulus spp.... però té o no té un cert aire de reialesa, un cop el coneixes millor?
