La lluna se sap per la blancor de l'aire entre les branques. La lluna se sap per les fulles platejades i les escorces platejades i les flors platejades del bordiol blanc. La lluna se sap perquè emplena la nit d'ombres.
Els ratolins saben la lluna i no volen sortir del cau.
La lluna és allà dalt, on els ulls no miren. No cal mirar el cel, per saber la lluna.
Els ulls miren avall, cap a la terra, cap a la fosca. Els ulls veuen el bosc negre. Però les orelles el veuen encara millor. És només un trepig. El cruixit d'una branca minúscula. Entra primer per una oïda, després per l'altra. I delata la posició exacta.
Però aquesta nit no va d'això, no va dels ratolins que tenen por de la lluna i surten del cau temorosos. Aquesta nit és greu. De lluny arriba una veu que li travessa el cor com una llança.
Tu, turururuh!
La veu del bàrbar.
És familiar, la veu, se li assembla o se li vol assemblar. Però fa por, com la riallada d'un monstre.
No s'entén, balbuceja com els polls, com els vells, com els malalts.
¿Qui ets, què vols, que em crides?
I les cries al niu, borrissols blancs i tendres.
¿Qui ets, què vols, m'amenaces?
La lluna se sap perquè la silueta del gamarús s'hi retalla, i la seva ombra passa cadenciosa i silent entre els arbres. Va d'una branca a l'altra, seguint el rastre de la riallada estranya. Per sota, el gamarús és negre. Tot ombra: cua, urpes, ales, panxa, cara. Els ulls negres, com conques d'un crani mort. Això ho sap tothom, al bosc. Per sobre, el gamarús és blanc. L'espinada i les ales i la cua i el clatell, tot ple de lluna. Però això només ho saben el cel i les branques més altes dels arbres. De lluny, el riure lleig que contesta de nou, arrogant i maldestre.
El gamarús s'allunya del niu, els ulls negres escodrinyen la fosca.
Fora del bosc!
I el riure contesta una altra vegada.
Fora del bosc, malànima!
La rialla sona sempre allà mateix. I no ve del bosc, no. Ve de fora, de més enllà del camp llaurat, ben bé al llindar del poble. Igualment massa a prop com per arriscar-se a ignorar-la.
¿Qui ets, què vols, què t'agafa?
Les cries al niu, amb la lluna, adormides. Somien somnis de criatura: la cara rodona de la mare, el tacte càlid de les seves plomes, la carn desfeta d'un ratolí mort.
El bàrbar torna a riure.
La lluna se sap perquè l'ombra del gamarús es projecta damunt de la terra blanca i travessa el camp llaurat.
El gamarús s'atura al cim d'un pal a prop de la primera casa. Una música de festa arriba des del cor del poble, des de la plaça, allà on hi ha llums de colors i xerrameca que, malgrat la nit, avui no s'apaguen.
Rumoregen unes veus:
– ¿L'has vist o no? ¿L'has vist? Volava cap aquí!
Una exclamació ofegada, un xiuxiueig, retruny de nou el bàrbar:
Tu! Turururuh!
I el gamarús, des del pal, allà mateix, contesta:
¿Qui ets, què vols, què et passa?
Les dues nenes xisclen i s'aixequen de cop. Arrenquen a córrer carrer endins, poble endins, cap a la música de festa, cap als llums de colors. No cal ni la lluna per endevinar-les. Se'n senten les passes barroeres, se'n sent la respiració agitada, se'n senten els batecs desbocats. Se sent que una diu, mentre corren:
– ¿T'ho he dit o no, que vindria si l'escarnia?
El gamarús ha vingut, ple de por i de curiositat. Ha vingut per veure el rostre del bàrbar. El bàrbar ha fugit. Per si de cas, encara fa una voleiada sigil·losa poble endins, s'atura uns quants carrers abans de la plaça.
Al cim d'un fanal fos, davant per davant d'una finestra blava i tancada, el gamarús pregunta un altre cop:
¿Qui ets, què vols, que marxes?
Ningú contesta.
Encara hi torna, més fort, no fos cas que la música li hagués tapat la pregunta:
Qui ets, què vols, don la cara!
Però ningú diu res. Espera un moment, els ulls negres escodrinyen l'empedrat i les parets, les orelles senten una lleu remor per sota el brogit de la gatzara. El frec d'uns llençols. I diu, per tercera vegada, abans de tornar al bosc:
No t'atreveixis a tornar a desafiar-me!
Darrere la finestra blava i tancada, una vella fa l'últim son a dintre el llit. Ja fa estona que els ulls no hi veuen i que les orelles no hi senten, però ara els músculs s'afluixen, la boca quieta alena una ranera sorda. Silenci.
La lluna se sap per la blancor de l'aire entre les branques. La lluna se sap per les fulles platejades i les escorces platejades i les flors platejades del bordiol blanc. La lluna se sap perquè emplena la nit d'ombres.
La lluna se sap perquè dintre el niu tot era blanc i de cop es fa negre. El gamarús, a l'entrada, tapa la llum. Les cries estiren els colls blancs i tendres, obren les boques grosses i pudents, endrapen, esqueixen, arranquen trossos de ratolí del bec de la mare.
El gamarús gira el cap i mira enrere, per damunt de l'esquena. La cara és clatell, ara, la cara platejada plena de lluna.
Els ulls platejats plens de lluna.
Allà al poble, després del camp llaurat, la música i la xerinola encara bateguen, però el bàrbar ha callat. La nit torna a ser seva.
Les orelles veuen la nit. Un trepig, el cruixit d'una branca minúscula. Entra primer per una oïda, després per l'altra. I delata la posició exacta.
El gamarús estén les ales i surt volant com un fantasma.
Una vella se'l mira des de la branca. El niu fa pudor de rata morta i egagròpiles, el gamarús ha desaparegut entre les ombres dels arbres.
La vella mira amunt, veu el cel. Ella ja no projecta cap ombra. La lluna blanca l'embeu tota.
El gamarús torna amb un altre ratolí al bec. S'acosta amorós a les cries tendres i travessa la vella. Travessa la vella amb el seu cos calent i amb la nit blanca a l'esquena. Travessa la vella amb els ulls negres plens d'amor de mare. Travessa la vella amb el cor tranquil, per fi. Travessa la vella amb la por amagada al fons de les orelles, fins la propera barbàrie.
Al poble una veïna l'ha sentit cantar tres vegades davant de la finestra de la Lluïsa la nit de Festa Major. Després l'han trobat morta, pobra Lluïsa, i ara tots discuteixen. Que si els metges ja ho deien, que si encara no li tocava. I el mussol, diu la veïna amb els ulls plens de por, ¿i el mussol? Al poble s'han fet dos bàndols: el dels escèptics i el dels que encara creuen en fantasmes.
*
El gamarús és un rapinyaire nocturn. El gamarús no és una òliba, ni un mussol comú, ni un duc, ni un xot, ni un mussol emigrant, ni un mussol banyut, ni un mussol pirinenc, però tots aquests ocells s'han posat dins del sac dels “mussols” i se n'han fet poques distincions en mitologia i literatura. Juntament amb l'òliba, el mussol comú i el duc, el gamarús forma part dels nostres fantasmes més emblemàtics. El seu cant (udol, rialla, bel, xiscle) es deixava sentir durant les nits a la penombra del bosc i feia les delícies de les històries de por vora el foc. El seu nom científic, Strix aluco, ja ens indica fins a quin punt tenia mala fama: Strix és un mot llatí que va derivar en termes com strega –bruixa en italià–, i tot de monstres mitològics (estirges o striges, strzyga) associats al vampirisme i la bruixeria.
Els seus costums essencialment nocturns i misteriosos van dur la gent a creure que els mussols coneixien els misteris del món i de l'avenir, i en algunes ocasions han estat símbol de saviesa. Però, a casa nostra, els mussols s'han relacionat sobretot amb la mort i el mal averany, la ruïna, la solitud, l'abandonament i la desolació. El cant d'un mussol anuncia la mort, i aquesta creença està tan estesa que fins i tot Shakespeare se'n va valdre per anunciar la mort del rei Duncan a Macbeth, o la de Juli Cèsar en l'obra de títol homònim. Algunes llegendes van més enllà i diuen que els mussols també poden endur-se encarnades les ànimes dels morts, condemnades a vagar eternament en forma d'au.
Si heu llegit Los santos inocentes de Miguel Delibes segur que recordareu quin era el passatemps preferit d'Azarías: “correr el cárabo”. Una cosa similar és el que fan les nenes del conte anterior: imiten el cant del gamarús per atraure'l. Us recomano molt tornar a la novel·la de Delibes, amb poques línies dona informació preciosa sobre aquest ocell i l'efecte magnètic i terrible que la seva presència pot provocar en els éssers humans. Igualment, en el llibre Tres pájaros de cuenta y tres cuentos olvidados, Delibes explica vivències i curiositats entorn als gamarussos que són una delícia. Podeu escoltar el capítol dedicat al gamarús aquí.
Sentir la riallada d'un gamarús de nit és una experiència gratuïta i de kilòmetre zero, fàcil d'aconseguir (segur que molts l'heu sentit, alguna vegada), però certament excepcional per tot allò que té d'atàvic, de mitològic i de salvatge. Malgrat les persecucions, la mala fama i la destrucció del medi on viuen aquestes aus de vol silenciós i costums invisibles, hem de celebrar ben fort que els nostres boscos encara tremolin amb els seus udols.
