Quan passaven pel pas estret, una serp va creuar ràpid el camí i la mula es va espantar i va voler aturar-se. Però el traginer, impacient, la va tibar fort de les regnes i va dir: «T'estovaré, malparida», i la mula va bramar i va tirar el cap enrere, i en aquest estira-i-arronsa l'animal va patinar amb la grava, va perdre l'equilibri i es va precipitar al buit. El traginer, amb les regnes ben agafades, va fer encara un últim intent tan instintiu com inútil de tibar l'animal cap a ell i va cedir a la gravetat, precipitant-se darrere la bèstia. Home i mula van rodolar marge avall; la mula va fer tot el barranc fins al gorg, travessant i trencant les branques d'un pollancre, i el traginer, a mig caure, es va donar un cop al cap i va quedar mort sobre un sortint de la roca. Un accident estúpid, dirien els veïns, com tants n'hi havia per la contrada.
Van passar tres dies i tres nits, i no va ser fins el quart dia, quan l'aire va començar a pudir, que el carboner que vigilava la pila una mica més enllà no es va adonar de la desgràcia. A la mula la va trobar de seguida, esterniada sobre el fang de la riba del gorg, a la vora del pollancre destrossat, una gran massa molla regalimant suc per la boca i per la vulva esqueixada i pel forat del cul, amb els ventres estripats i les conques dels ulls buides i les orelles amputades, i tot de branques trencades al voltant, i els ocells. Del traginer, des de baix, només en va veure els dos peus penjant, l'un calçat i l'altre nu i morat com un llostre. El carboner va córrer al poble a avisar els altres, perquè el traginer era un vell solter que feia temps que vivia sol i apartat, i segurament ningú l'havia trobat a faltar, encara.
Els voltors no van trigar tant com ell a divisar els dos cadàvers. El tercer dia ja feien voltes en cercle molt amunt. Llavors van baixar i van començar amb la mula, que estava més estovada per l'aigua del gorg. Primer li van estendre les enormes ales al damunt i la van abraçar amb la seva ombra confortant, com una gran mare. Després li van arrancar els ulls morts. Després li van ficar el cap dins del sexe, van esquinçar la matriu, van trobar els budells, la van esventrar tota. Després, el voltor més dèbil i petit, que gairebé no havia pogut tastar la mula, va volar fins al traginer. Va estendre les ales per emparar el cos mort i es va abraonar sobre la carn olivàcia de l'home.
Quan els veïns del poble van arribar al pas estret, al traginer li mancaven els ulls, els llavis, la llengua, el budellam i el fetge. Els homes van cridar i van llançar pedres al voltor, que revolotejava i aterrava de nou sobre el cadàver, i vomitava trossos de traginer sobre el cos mutilat, i vomitava un ull i un coàgul negre, i després tornava a engolir amb una fam voraç i eterna. Quan els homes es van despenjar pel marge i van arribar fins al cos, ja amb prou feines en quedaven els ossos i quatre parracs de roba enganxats a la sang seca. Abans que tornessin armats amb escopetes, el voltor, amb la cara ensangonada i la panxa ben plena, va planejar amb les ales esteses i, com els àngels, es va enlairar en cercles cap a la immensitat del cel, desapareixent entre els núvols. Al barranc, només hi va quedar una taca fosca de la sang i els sucs del mort, i unes esquitxades llargues i blanques dels excrements de l'ocell, com si la pedra hagués plorat llàgrimes de mentida.
Ara el traginer, des de les altures, es mira atònit el poble petit i la seva gent com formigues transportant el taüt, i es pregunta si, malgrat tot, algú allà baix lamentarà la pèrdua. Perquè era un renegaire, prou que ho sap, i era un egoista, i un alarb i un malànima, però havia treballat fort tota la vida, i baixava de la muntanya més carbó que cap altre home, i tenia les bèsties de bast més sofertes de la contrada, i donava conversa als homes a la fonda, i encara era possible que algú, en aquell femer humà entaforat entre muntanyes, arribés a enyorar-lo una mica.
Mentre està encaboriat, un estol de voltors grassos i lluents passa pel costat del seu voltor escanyolit i panxa-ple, i un el fita amb un ull groc. Dins l'ull groc hi ha núvols i hi ha el sol, i més enllà del sol hi ha un barranc i unes pedres i l'aigua verda d'un gorg, i un pollancre trencat en mil bocins. I en el bec llargarut d'un altre voltor hi veu uns narius familiars, i al cim del cap d'un tercer, dues orellotes que riuen, i els ocells fan una cabriola al seu voltant i s'allunyen, sorneguers, mentre una veu ben viva crida: «Au va, agafa'm ara, fill de puta, agafa'm si pots, que ja no em fas por, sempre he sigut més gran i més forta però abans em feies por i ara ja no».
Al voltant de la processó fúnebre, allà baix al poble, matxos i mules fan una gran festa. L'home també ho veu, i no se sorprèn però es queda amoïnat. Amb el que frisa per arribar a dalt de tot i conèixer Déu, que segur que l'espera, ara només faltaria que la mala bèstia de la mula, d'una coça ben donada, l'enviés de nou cap al rocam desagraït de la terra que l'ha vist néixer, créixer i podrir-se de misèria. S'aferra fort a la mucosa pudent del ventre del voltor, i les mans li rellisquen dels sucs grocs que s'hi mouen, i maleeix l'ocellot per haver-se deixat les seves dents allà baix, i per haver-s'hi deixat les ungles, però no perd l'esperança, les mules no van al cel, es diu, les mules no van amb Déu, es repeteix, i mentrestant l'estol de voltors grassos i lluents s'enlaira i s'enlaira, i la llum blava que brilla allà dalt els engoleix amb avidesa. El traginer es consola pensant que Déu no ho permetrà mai, després d'una vida tan miserable com la seva Déu no el deixarà a l'estacada, segur que l'està esperant des de fa estona, segur que l'espera amb els braços oberts com dues ales amples, l'últim recer maternal de totes les ànimes que mereixen ser salvades. Però el seu voltor escanyolit es va quedant enrere, i l'home s'impacienta, diu: «Càgum tot», i diu: «Afanya't, imbècil», i diu: «Corre més, tros de merda».
Una contracció inesperada l'empeny avall. El traginer crida. Els budells del voltor es rebreguen i, en una contorsió peristàltica, s'obren a l'exterior i l'ocell defeca. La pasterada blanca i pestilent travessa els núvols i cau, cau de dret cap al poble, cau fins que esquitxa de forma sorollosa i obscena el cap del mossèn i interromp, sense miraments, l'oració solemne que l'home recitava davant la tomba encara oberta.
**
El voltor, carronyaire per excel·lència, ha estat considerat el més abjecte de tots els ocells, inspirant mites com el de Prometeu –no són estranyes les versions on apareixen voltors, a més de les àguiles– o poemes i contes com “A mi buitre” de Unamuno i “El voltor” de Kafka, on l'agonia i la mort són els principals protagonistes. La Bíblia el considera un animal impur i detestable, i el mateix Darwin el va titllar de repugnant. Però la funció higiènica que fa en els ecosistemes és, a dia d'avui, absolutament indiscutible, i té un vol elegant i unes ales immenses capaces d'enlairar-se fins als 6000 metres d'altura, i encara més amunt. Per a alguns pobles antics, com els celtes, els voltors eren psicopomps que transportaven les ànimes dels guerrers caiguts en combat al Walhala o cel cèltic. D'altres pobles, com els antics egipcis, els van relacionar amb deïtats femenines protectores com Mut, deessa de la creació, o Nekhbet, nodrissa del rei, i els van considerar un símbol maternal.
Tot i que algunes espècies se n'han ressentit més que altres, els voltors han patit grans daltabaixos arreu del món, ja sigui perquè se'ls ha perseguit o perquè han mort intoxicats en menjar carn enverinada o medicada. A la Península Ibèrica podem presumir de tenir la població de voltors més important de tot Europa.
