Són vells companys de lluita en el desert dels anys vuitanta, però ara feia molt de temps que no es veien, perquè el Martí va marxar del barri per aquelles coses per les quals de vegades cal fugir i donar poques explicacions.S’han citat al Casal i després d’una abraçada emotiva han segut l’un davant de l’altre i han demanat una copa de vi. Bé, dues, una per a cadascú, és clar. I es posen al dia, com si no hagués passat gaire res d’ençà que el Martí va anar-se’n amb presses i va creuar la frontera, i es va buscar la vida lluny de tot, que potser ja li aniria bé una mica de calma i de pau.
El David joguineja amb el mòbil, i el Martí se’l mira encuriosit mentre fa un glop de Priorat. El Martí no en té, de mòbil, i l’incomoda que el David el consulti mentre parla amb ell. Però sap que ho acaba de deixar amb la nòvia i no gosa demanar-li que guardi l’aparell.
A la segona copa la conversa s’anima, i els records de velles batalles treuen les orelles per les goles dels dos amics. Aquella militància de cartells enganxats de matinada, aquelles concentracions davant de l’Ajuntament amb un parell de desenes de persones, aquells lemes rimats que cridaven a les manifestacions, entre estelades que els vianants contemplaven amb ulls condescendents que cridaven en silenci «colla d’utòpics, ja creixeran».
El David continua amb el mòbil, i el Martí s’omple de paciència i es perd en la façana del davant del Casal. Recorda que allà hi havia el pis encrostonat on es van començar a trobar per preparar les accions a favor de la insubmissió a la mili. Uns anys després que el Martí se n’anés, aquell edifici va anar a terra, i ara, al seu lloc, s’hi alça un bloc de pisos novíssims, encara amb algun cartell de «en venda». Amb les runes, però, no se n’han anat els records. Les assemblees reviuen al cervell del Martí, les consultes als advocats, els judicis i les mostres de suport a la sortida del jutjat. També les xerrades, les discussions, els que optaven per l’objecció de consciència com un mal menor. Però no, ells no estaven per aquella línia. No creien en Espanya, però sobretot no creien en les armes. No comprenien per què qualsevol jove havia de perdre ni un segon de la seva vida aprenent a fer anar un fusell, a obeir ordres de caporals analfabets funcionals. Eren pacificistes i ho volien explicar, però pocs se’ls escoltaven, que ja se sap que els mitjans de comunicació són el que són, mana qui mana, talla el bacallà qui talla el bacallà. I ells eren els contestataris, els joves arrauxats, els que s’omplien de raons però xocaven contra el mur de la incomprensió de l’Estat i de bona part dels seus conciutadans. I alguns acabaven a la presó.
I el Martí no ho hauria suportat. Però tampoc hauria suportat trair-se a ell mateix, acotar el cap i posar-se l’uniforme. I no, tampoc es podia fer objector, que allò era un remei a curt termini però mai una solució ni una esmena a la totalitat. I es va fer insubmís i va somiar en un món sense exèrcits. Però després li va entrar la por i va passar a França i va acabar molt, molt lluny, en un poblet perdut prop d’Amsterdam, perquè es va enamorar d’una noia rossíssima i dolcíssima, i la seva vida es va omplir d’amor i gira-sols.
–David, m’escoltes o què? –diu el Martí, que al final no ha pogut controlar els nervis de veure el seu company toquetejant el mòbil.
–Perdona, perdona. És que sóc al Túiter, i hi ha qui ja parla d’un exèrcit català.
De fons, sona Lluís Llach: «No era això, companys, no era això pel que varen morir tantes flors, pel que vàrem plorar tants anhels. Potser cal ser valents altre cop i dir no, amics meus, no és això.»
Foto: The US Army
@roccasagran
