De fet, la dinàmica de les seves trobades sol ser sempre la mateixa: mentre fills, cunyats i néts endrapen les menges delicioses que ha preparat l’àvia (sí, és l’àvia qui cuina, que l’avi no se sabria fer ni un ou ferrat ni ha llegit mai la Maria Mercè Marçal), el Cisco desbarra sense aturador. I avui que celebra que en fa vuitanta, no ha estat pas una excepció. Ell és així, crític de mena, sense pèls a la llengua, li fot pel broc gros, i no calla enlloc. Ho fa quan va al CAP, al futbol, al bar de sota casa i al de més enllà. Ho fa quan mira obres, i quan juga a cartes amb els amics. I a taula, envoltat de la família. Com avui.
Els primers a rebre han estat els banquers. A galeres, l’avi Cisco els enviaria a galeres. A remar de sol a sol, a passar gana i set i fred i malalties incurables. A morir de cansament amb una agonia llarguíssima i dolorosa. Així aprendrien el que és bo. I si pot ser, que la galera fos comandada per algú a qui haguessin desnonat, per girar la truita, perquè per una vegada qui tingui el poder sigui l’empobrit, i qui abans tenia la paella pel mànec sàpiga el pa que s’hi dóna.
El nét que seu al costat de l’avi, que té setze anys i dos mil grans de pus, voldria dir-li que ja no existeixen les galeres, però no gosa. Calla, escolta i admira la brutalitat verbal del Cisco. I somriu per sota el nas, mentre la fúria justiciera del patriarca de la casa continua amb pietat de tirà bàrbar.
Els tertulians. Fer-se trampes al solitari, negar la major, tu ja has parlat massa, tòpics i estereotips, cridar, cridar, cridar, no em tallis, discursos buits i repetitius, demagògia... Que callin, hòstia, que callin, que deixin parlar el poble. L’avi es sulfura. I canvia de víctima com qui canvia d’emissora.
Els polítics són els següents a passar per la guillotina de la llengua esmolada del Cisco. Ens enganyen com a criatures, ens prenen per imbècils, remenen les cireres i no ens en deixen tastar ni una. Per a nosaltres cacauets, només cacauets. Tites, tites, tites. Han organitzat un món en què tots compleixen un rol assignat, i s’intercanvien les butaques al seu gust. I nosaltres som les butaques. Nosaltres som qui hem d’aguantar els seus culs greixosos i pudents, i encara riure’ls les gràcies, i votar-los, i dir que ens creiem les seves mentides i... No, a la presó, no. M’ompliria la boca d’una escopinada d’aquelles de moc ben verd i espès i. Agafaria una canya esquerdada i. Buscaria un filferro ben rovellat i.
Només quan algú ha apagat els llums i la filla gran ha sortit de la cuina amb el pastís a la mà i el somriure als llavis, el Cisco ha callat. I amb el que siguis molt feliç de fons ha omplert els pulmons, se li han inflat les galtes i ha apagat les vuitanta espelmes totes d’un cop. Amb l’energia d’un jovencell.
—Ja havies pensat un desig, avi? —li ha demanat l’adolescent dels setze anys i els dos mil grans de pus.
—Collonades, això de demanar desitjos són collonades —ha remugat. —I tu, quin desig demanaries?
—Que mai no tinguis Twitter, avi.
Els comentaris ofensius a les xarxes socials han de tenir condemnes més dures? Foto: mkhmarketing@roccasagran
“Veïns” és una secció de contes de l’escriptor Roc Casagran.
