La V de l'11-9-2014 a la Diagonal. Foto: ANCHi havia una vegada una formiga encarant-se amb una llesca de pa enorme. La formiga, tossuda, procurava empènyer l’aliment cap al seu cau, però no hi havia manera. S’hi esforçava, però un cop i un altre rebotava contra el crostó, convertit en un mur insalvable.
Un gripau que passejava per allà a la vora se’n fotia, sorneguer, dels seus gestos inútils.
Després de molta lluita, una molla es va desprendre de la llesca, i una formiga que voltava per aquells paratges va aprofitar l’avinentesa per endur-se-la. Però la nostra formiga, li direm Ovídia, per exemple, va ordir un pla millor. Sense separar-se de la llesca, va cridar altres formigues, i els va demanar que l’ajudessin. Unes quantes li van fer cas, i van procurar, arrauxades, d’arrossegar el pa. Ho van fer amb ímpetu, i malgrat la suor, res de res. La llesca continuava immòbil, pètria.
Van caure noves molles, i la formiga d’abans, i alguna de nova, les van recollir i se les van emportar al seu rebost particular. El gripau, atent a tota l’acció, les va felicitar amb aquells ulls desorbitats que tenen els gripaus, i va raucar un «sigueu realistes, bestioletes meves, que no us en sortireu pas». La formiga Ovídia, en canvi, no va fer cas del gripau, va menysprear el tarannà egoista de les formigues que arreplegaven les molles, i va córrer a explicar a les altres que amb aquelles molletes no aconseguirien superar l’hivern: que els calia tota la llesca.
La veu va circular entre el poblat de formigues de la contrada, unes parlaven amb les altres, es contaven les excel·lències d’aquell pa deliciós, i de mica en mica un formigam es va arraïmar al voltant de la llesca. Però tampoc. Havien de ser més, no n’hi havia cap dubte.
I aleshores, al tercer intent, quan ja eren una tropa imparable, perquè n’eren moltes, perquè n’estaven convençudes, perquè hi posaven tot l’entusiasme, el pa es va bellugar, i les formigues se’l van fer seu.
El tiberi fou engrescador, n’hi havia per a tothom. Fins i tot s’hi van apuntar aquelles formigues que abans havien preferit conformar-se amb una molla, i era una festa, i tot eren crits d’alegria i gresca i xerinola i eufòria general.
El gripau condescendent es va retirar de l’escena amb la cua (que no tenia) entre les cames.
Havent escrit tot això, la Petra Masmajor, una escriptoreta d’estar per casa que acaba de tornar d’un dia intens i ple d’emocions per Barcelona, pensa en Ramon Llull i en la saviesa de les faules, escolta l’Ovidi Montllor i l’oracle de les seves cançons, i envia el conte als amics. I una llagrimeta d’emoció li regalima galta avall imaginant la felicitat dels seus avis si mai haguessin pogut llegir (i viure!) una història com aquella.
@roccasagran
“Veïns” és una secció de contes de l’escriptor Roc Casagran.
