Foto: Francesc de Dalmases
La Llum no recordarà haver posat aquella butlleta a l’urna, mentre la mare la sostenia perquè el pare pogués immortalitzar el moment. La Llum no recordarà la cua al col·legi electoral, ni els noms eufemístics que algú es va empescar per parlar d’un referèndum. Ni tampoc les mirades còmplices de la gent que matinava plena d’il·lusió per dir ben fort qui som i on volem anar.
La Llum tampoc tindrà en un racó de la memòria les coses raríssimes que van fer els pares i els avis perquè aquell dia fos possible, ni podrà llegir els diaris parlant de gigafotos, gigatrucades ni gigamanifestacions. Tampoc veurà mai les imatges televisives de banderes onejant als balcons, ni la gentada al carrer, ni les fotos d’avis en cadires de rodes votant amb una llagrimeta galta avall. Ni els somriures, els milers, els milions de somriures.
La Llum creixerà perquè els nens es fan grans i en canvi els dracs viuen per sempre, i anirà palpant la realitat d’un país normal. No s’haurà d’excusar mai per ser qui és, i quan viatgi no li caldrà cap perífrasi per dir d’on ve. Únicament a través dels llibres d’Història i de les anècdotes pesadíssimes dels més grans, sabrà que hi va haver un dia que va fer un gest valent, i que va deixar caure un paperet en un recipient de cartró. I que allò, deien des de l’oest, era delicte, era antidemocràtic, era el dimoni en persona.
I un dia, un professor de literatura li explicarà la força dels simbolismes, li dirà «Sinera», li dirà «estaca», li dirà «vaca de la mala llet», li dirà «fera ferotge». I ella entendrà que els avencs més profunds es travessen amb la fantasia de creure en dracs, amb la màgia d’un poema o una cançó, amb la força d’un somriure fent cua per votar simbòlicament.
I aleshores arribarà a casa i dirà als pares «mireu què m’han explicat a l’institut». I els pares de la Llum, cega des del néixer, que va votar amb només nou mesos de vida, que li van posar aquest nom justament perquè sabien que els il·luminaria el món encara que ella no el pogués veure mai, s’abraçaran i pensaran que la felicitat és justament allò: la tendresa d’anar fent camí.
@roccasagran
“Veïns” és una secció de contes de l’escriptor Roc Casagran.
