Diumenge 5 de març
Els pares han passat per casa i han aprofitat per tornar els llibres que es van endur en l’última visita. A la mare li agrada instal·lar-se sobre un tamboret davant de les prestatgeries i passejar-hi la vista fins que algun volum li crida l’atenció. Jo ja n’hi tinc uns quants de preparats, d’entre els que he llegit últimament i podrien agradar-li. Quan me’ls torna, tenen post-its enganxats amb els seus comentaris, que no llenço mai.
Dilluns 6 de març
A la botiga de sota de casa (de preus prohibitius i inexplicables) ja ha arribat l’estiu. Ni tan sols ha passat per la primavera: les maniquins ja porten vestits de tirants, a punt per agafar el cabàs (de preu prohibitiu i inexplicable) i baixar a la platja.
Dimarts 7 de març
Les nenes m’han vist cuinar durant molts anys i ara, de tant en tant, també s’hi posen. La cosa s’ha sofisticat (em pregunto si per influència d’Instagram) perquè, per a aquesta nit, la Laia ha demanat pasta curta i guanciale. Pensava que no en trobaria, al mercat, perquè anava a preu fet i no volia entretenir-me, però a la cansaladeria me l’han ofert directament quan he explicat què volíem fer. De guanciale n’havia dut d’Itàlia, amb alguns formatges i un bon tros de lardo (quina delícia, una llesca de pa torrat amb lardo a sobre, translúcid per efecte de la temperatura) però veig que ja no cal. També en portàvem pasta, quan hi anàvem, però ara ja és molt fàcil de trobar.
La carbonara d’avui estava feta amb casarecce, de la Rummo. L’amor per la pasta, a casa, va arribar amb l’Abril fa disset anys –que demanava “fafazà” a l’escoleta per posar sobre els macarrons, protestant pel filatto–. Quan en fabricàvem de fresca, amb la Imperia, esteníem els fettucini en penja-robes per la cuina. Durant anys han aparegut per Nadal (encara avui) paquets de pasta sota l’arbre: calamarata, paccheri, orecchiette, trofie, orzo. I uns cappellini d’angelo deliciosos, de Benedetto Cavalieri, que la Meri em va posar a Vicenza a la maleta.]
Dimecres 8 de març
En el dia de la dona converso amb la Sílvia Cantos, que fa vuit anys que parla de llibres a Ràdio Vilassar, sobre Matrioixques. Encara avui, a l’empar de les guerres, l’aberració que és la violació es blanqueja sota l’etiqueta dels danys col·laterals.
Dijous 9 de març
Escric a l’AVE, de camí a Madrid. Aquesta tarda hi tinc un club de lectura i demà hi presento la novel·la a Tipos infames. No m’he volgut endur l’ordinador; no solc escriure si estic de vacances –per vacances entenc la combinació de desplaçament i absència d’obligacions laborals– i aquest dietari, per molt que sigui lent, el puc teclejar des del telèfon.
La definició de vacances, per ser justa, no és exacta. De vegades, de fet, m’he desplaçat per tancar-me a escriure. És el que vaig fer a la Ledig House, d’on va sortir bona part de Coníferes, a la Faber Llull d’Olot i a l’Hugoenea, a Pasaia, des d’on veia passar vaixells de set pisos d’altura per davant del balcó. Per creuar de Donibane a Trinxerpe ho feia en barca: vaig començar a anar-hi expressament després de descobrir un dispensador, híbrid entre caixer automàtic i parada d’autobús, que rajava llet fresca.
Divendres 10 de març
Precisament a Pasaia se situa La Bajamar, la novel·la de l’Aroa. Avui dino amb ella, que em presenta la novel·la. Encara no ha quallat –i és imprescindible que ho faci– la pràctica de retribuir als presentadors la feina que suposa llegir el llibre, desplaçar-se i dedicar el seu temps (normalment, una tarda perduda) a presentar el text. S’abusa de la bona voluntat de qui no et dirà que no, per educació o per amistat. Jo n’he abusat, i m’ha semblat el mínim agrair-li el gest amb un dinar. Coneixia l’Arallo de l’última visita a la ciutat; confio que li agradi.
Dissabte 11 de març
Els dies de promoció han estat molt agradables. Les lectores del club de dijous eren de les que aprofundeixen, i la majoria havien llegit, també, les dues novel·les anteriors. Esperaven amb ganes la trobada –i jo, més–. A la presentació em va sorprendre trobar-me cares conegudes: el José María, la Bibiana (a qui encara no he llegit, tot i que tothom parla meravelles del seu Azucre, que m’ha acompanyat durant el viatge sense que hagi tingut un segon per obrir-lo), la Maribel, la Sara i la Lola –amb qui havíem fet ruta de llibreries al matí–, amb les seves germanes. Entre els desconeguts, en Joan, a qui havien cancel·lat el vol a Roma i que al matí, comprant Matrioskas per casualitat, va descobrir que a la tarda el presentava.
Hem aprofitat el dia per veure un parell d’exposicions. Abans de dinar, Leonora Carrington –me n’he enamorat, escoltant-la, ja de gran, al documental–, i a la tarda, després d’un cocido apoteòsic amb tres vuelcos que ens ha fet rodolar Argensola avall, Margarita Azurdia i Tosquelles. A l’aparador de l’Antonio Machado hi tenien la novel·la. He vençut la vergonya per fer-ne una foto.
"Vida privada" és un dietari de l'escriptora Marta Carnicero.
