Diumenge 12 de març
Tornem amb l’AVE després de passar la tarda al Prado. Al matí ho hem intentat al Sorolla, però la cua era de més d’una hora (després hem vist que avui era gratuït). La diferència entre el vagó de silenci, a l’anada, i aquest de tornada és enorme: al seient del davant hi tenim una parella enganxada a tiktok que ens regala talls de música i veu a tot el vagó. Em poso un audiollibre que només els emmascara.
Dilluns 13 de març
No entenc la mala premsa que tenen els audiollibres, com si fossin una forma menor d’abordar els textos. En aquests cinc anys, l’Oscar i jo hem anat triant llibres per llegir-los en veu alta, l’una a l’altre. Són sempre volums curts, dels que es poden acabar en un parell d'assentades, perquè més extensió condiciona la lectura i sota el pes de la rutina acaben quedant penjats, però és una forma agradable de compartir una estona. Un audiollibre és això, ni més ni menys: algú llegint-te un llibre, i al ritme que tu tries. És clar que no pots subratllar-lo, i aquí hi ha una gran pega. Altres cops has de rebobinar (quin verb més antiquat) per arribar a copsar el sentit –o admirar la construcció– d’algunes frases: tant se val. Plegant roba, ordenant el pis o cuinant, ja no faig altra cosa. La sensació de pèrdua de temps, de no estar llegint prou, es veu mitigada. No és com seure al sofà, amb el llibre a la mà, però se li assembla.
Penso en els monjos, al refectori, escoltant com algú els llegia, mentre sopaven, les Sagrades Escriptures. L’audiollibre ve de llarg.
Dimarts 14 de març
Ahir vam tenir el Jesús Carrasco al club de lectura. Aquest quadrimestre he triat Vincles ferotges, Llévame a casa, L’estiu que la mare va tenir els ulls verds i Res no s’oposa a la nit. Es tracta d’un club virtual i, de tant en tant, si pot ser-hi, hi convidem l’autor.
Vam parlar de construir “per oposició”, que és el que fa quan encercla els silencis per narrar, només, allò que els envolta. Les seves respostes, impecables, es podrien haver transcrit sense tocar-ne res. Durant el torn obert de paraula, mentre les lectores preguntaven, ho vaig fer.
Va estar d’acord, quan l’hi vaig suggerir, que encara l’escriptura com un artesà, i arran d’això vam acabar parlant d’El rapte de Proserpina i dels dits de Plutó enfonsant-se-li a la carn. L’escultura em va dur a un bust de Torreggiani que havia vist al Prado, fa dos dies.
Dimecres 15 de març
Escrivia, a l’entrada de dilluns, sobre el verb rebobinar –que, com penjar el telèfon, acabarà perdent el sentit el dia que faltem els que encara entenem què significa–. També nosaltres som moderns: aquest matí he entès allò de prendre “pel pito del sereno” quan la Mònica, a la feina, ha explicat que a Santa Coloma hi ha serenos –sembla que està molt bé– i el Josep ha recordat que, abans, duien una trompeteta per anunciar els avisos.
Dijous 16 de març
Els amics, ja se sap, hi som també per apagar incendis, i la Meri m’ha convidat a un tast (que tots els incendis siguin així) per cobrir una baixa d’última hora. Hi arribava amb l’estómac buit, sense haver pogut dinar com tocava, i m’he aturat a comprar-me una sara a La Colmena. Mentre me la menjava al carrer en tres mossegades (la mantega! l’ametlla torrada!) abans de baixar al metro, he comprovat el magnetisme de l’aparador de la pastisseria. La situació ho és tot, també en els llibres.
Sabia que al tast hi trobaria una altra Sara, a qui fa molt que no veig, que em va presentar la Meri. Ahir, casualment, li havia escrit: ¿Quan ens veiem? És d’aquelles amigues amb qui el retrobament fa oblidar els mesos, o anys, que hagin pogut passar. La Sara és admirable pels quatre costats; si tornés a néixer i pogués triar qualitats, demanaria ser com ella (o com ma germana). Els vins que fa amb el René –avui n’hi havia un– m’han semblat sempre una delícia. De vins no en sé, però tinc clar què m’agrada. Per si de cas, avui, només els he tastat, per comparar-los. Amb una copa jo ja canto, i l’estómac buit m’ha fet patir.
La Meri ens ha fet riure, com sempre. És generosa com ningú.
Divendres 17 de març
M’he passat la tarda preparant un pitch (així en diuen, d’una presentació curta i –se suposa– amb ganxo) per a una possible adaptació de Matrioixques, en el context del quinzè aniversari del màster al qual em vaig matricular ara fa uns quants anys. En la literatura, això de tenir la sensació que t’has de vendre és un pes que arrossego. Presento d’aquí a dues setmanes. Veurem com va.
Dissabte 18 de març
Al Principal d’una escala modernista, magnífica, al Torrent de l’Olla, em trobo amb els amics de la Cecília per recordar-la, ara que fa un any que ha faltat. La quantitat de gent que va estimar-la és increïble. Hi veig la Nathalie, la Mariana, la Gemma, l’Agnès. Hi ha el fill de la Ceci, també, enorme. Amb l’Agnès tramem i fabulem; hi ha projectes que engresquen, i les dues compartim, he detectat, entusiasme i impaciència (i sentit de l’humor). Fa cosa d’un any no ens coneixíem. Va ser la Ceci, quan ja no hi era.
Asseguda als catalans, de camí a Terrassa, ataco les últimes pàgines de Les males dones. Teníem un sopar amb l’Eva i l’Eli, però a l’últim moment he demanat desfer-lo: potser hi hauria arribat, però no volia estar patint fins a última hora. Em venia molt de gust; espero que aviat tornem a quadrar agendes.
"Vida privada" és un dietari de l'escriptora Marta Carnicero.
