Diumenge, 29 de gener
Des que he sabut que al març torna Succession que no me’n trec del cap la banda sonora: és una de les sèries que més m’ha entusiasmat –deixant de banda l’humor, que és potser el que més m’agrada–, juntament amb The Leftovers i Mad Men, a dalt de tot del podi.
Avui hem començat Diari d’una escriptora, sobre la Karen Blixen. Ja veurem si hi entrem; de moment la trobem lenta. Del primer capítol, un fragment:
“Però als somnis no es pot escollir”, protesta la neboda.
“Tampoc a la vida real”, contesta ella.
Dilluns, 30 de gener
Preparo la intervenció de dijous a Betevé, sobre la relació entre els escriptors i la seva escriptura. Hi sortiran Salter, Vila-Matas, Duras, Rodoreda i Kristof.
Sobre Rodoreda he descobert el magnífic Afinar l’estil. Em va costar trobar-lo (al final, era a la llibreria de l’IEC) perquè és un estudi acadèmic i no està distribuït. L’Eva Comas Arnal hi analitza la relació epistolar que, a propòsit de la reescriptura de La mort i la primavera, mantenien Rodoreda i Obiols. Hi estudia els suggeriments que ell li feia, així com la manera, amb intel·ligència i ofici, en què ella els integrava al text. Afinar l’estil: la clau, com sempre, és en el treball de reescriptura.
Malgrat la condescendència i el to, en alguns moments, paternalista, Obiols actua com un bon editor: es revela un lector atent, intel·ligent, detallista i metòdic; fa observacions pertinents i no li imposa res. És ella, qui remata: qui fa seves –quasi sempre– les remarques i reescriu fragments –que ja eren bons– per convertir-los en excel·lents.
Dimarts, 31 de gener
Surto del gimnàs al carrer fred. Després d’anys de ser una dona sedentària (moltes vides després de la dècada del ballet clàssic, dels 8 als 18) el pilates m’ha salvat, o de moment ho sembla. Les sales de màquines dels gimnasos m’horroritzen; la natació no és per a mi, no tinc estil i em canso. Això és una altra cosa: em fa por escriure-ho, per si es desfés l’encanteri, però des que hi vaig no he tornat a patir per quedar-me clavada.
A Via Augusta, arrecerat amb cartrons sota la porxada del Mercurio, al costat de La mesura de l’espai-temps, un home prova de dormir (¿Sap rendir-se al descans, el cos, amb aquest fred?) embolicat en una manta.
Dimecres, 1 de febrer
Surto de l’examen amb les galtes enceses com si fos la Heidi. Sóc a cinquè, i hauria de començar a saber-ne, trobo, però encara em bloquejo a l’hora de parlar. Fins a l’any passat, la mica d’alemany que encara recordo (no van ser tants anys, però era més jove) s’interposava entre el francès i jo, irrompent a cada frase. He aconseguit foragitar-lo (tot i que a Berlin, aquest estiu, vaig comprovar com l’enyorava), però el francès segueix sense fluir. És el meu últim any, ho tinc decidit: si encara segueixo és per les classes del Nico. Amb un profe com ell, seria un pecat deixar-ho estar.
Escriure és diferent –avui tocava part escrita–: això sí que ho puc fer, però em complico la vida. Vull dir en francès el que diria en català (i ho faig, amb subordinades i subjuntius en passat que no sé ni d’on surten), però cada cop que em rellegeixo hi trobo errors de principiant. Preposicions, concordances, accents mal posats: el francès no és per a mi. L’alemany, en canvi –tan mal vist que està–, és una llengua agraïdíssima. La pronúncia, clara; la sintaxi, organitzada. Un goig de sistematització, tan satisfactòria, quan hi entres, com la formulació química. Potser sí, que hi torni a caure. O començaré italià, que ja fa anys que me l’invento quan viatgem a Itàlia. Quoi qu’il en soit, l’any que ve, descanso de les llengües. Faig massa coses i al final no escric.
[M’adono que el Nico no apareix a l’entrada sobre els professors de l’altre dia. Tampoc hi surt el John, que combinava la literatura i el cinema en sessions que no em perdia mai. L’omissió és imperdonable: gràcies, John Robison i Nico Bertrand, per fer curtes les classes.]
Dijous, 2 de febrer
Edicions del Periscopi celebrava avui els 100 llibres i els 10 anys d’ofici. Hi havia editors, periodistes, traductors, escriptors i agents; hi coneixia més gent del que em pensava. Hem parlat de traducció amb en Ferran; de l’Eva, amb l’Eli; dels fills, amb la Núria. D’exposar-se o no –en aquest dietari, justament–, amb l’Ale. He posat cara a la Marta Rubirola: coneixia l’Aniol, i amb ella ens havíem creuat algun correu. Quan marxava, m’he adonat que no l’havia saludada. Com si aquest text fos missatge en una ampolla, ho faig des d’aquí.
La festa ha estat un èxit. En una cantonada, un fotomaton era l’excusa per concedir-nos el permís de tornar a la infantesa. Ens hi hem lliurat sense parar de riure mentre l’amo de la màquina ens dirigia: “Més a prop! Ara, esquena contra esquena! Canvieu de postura! De pressa, de pressa!”. Hi hem tornat. Hi hem tornat. Hi hem tornat.
He envejat la Maria. A l’altra banda de la sala ballava feliç, lliure, com si la música sonés només per a ella.
Divendres, 3 de febrer
Repeteixo obra al TNC, aquesta vegada amb l’Oscar. Hi descobreixo detalls que en la primera funció m’havien passat per alt. El joc de permutes entre la identitat de l’home i la dona ara és més clar i permet advertir gestos que –volgudament– grinyolen quan canvien les tornes.
Aprofitem que hi ha col·loqui postfunció. La directora, la Magda Puyo, parla de la reivindicació de la protagonista per expressar-se sense limitacions, encara que això impliqui afirmacions que són una animalada. El text de Crimp, hi insisteix, és ple de contradiccions. La primera paradoxa és que l’ha escrit un home.
Recullo algunes frases del col·loqui:
“Hi ha una certa impunitat en el fet de ser home.”
“Les feministes no volem la meitat del pastís, volem un pastís nou.”
“El discurs patriarcal castiga tant les dones com els homes.”
Demano a l’Anna Alarcón que reprodueixi una frase del text sobre el poder de la paraula, que m’ha quedat clavada. Ho fa. “Però l’escòria real –l’escòria de la terra com tu–... Tu retens les paraules a la gola d’una dona amb la mateixa cura amb què subjectaries un ganivet, i amb una simple frase la fas caure a terra i penetres el seu cos”.
Dissabte, 4 de febrer
Avui hi ha hagut més coses, però aquest dietari no ho ha de saber tot. He anat amb la Laura a veure la Rita. Em cosirà un vestit estil Mad Men per al casament.
"Vida privada" és un dietari de l'escriptora Marta Carnicero.
