Diumenge, 19 de febrer
Vam arribar al barri ara fa un any (un any, tres mesos, una setmana i quatre dies): he perdut una terrassa al sud amb cel i plantes, sol directe i una galeria. Hem guanyat metres, una cuina grossa i un pis blanquíssim on tot és nou. He deixat enrere un pàrquing i he prescindit del cotxe: ara camino a tot arreu si és a menys de mitja hora. Només per això no em mouria d'on som, tot i que acabarem tornant al pis –és el que té sentit– quan els fills marxin.
Dilluns, 20 de gener
En una emissora, off the record, m’ho van dir clarament: “Si t’hagués passat el que passa a la novel·la, entrevistar-te tindria un altre interès”. No hi fa res que Matrioixques reculli el crit de moltes dones: elles no poden ser a l’estudi, el plató o la redacció, que és el que donaria morbo a l’entrevista i un argument de venda inapel·lable. Encara em sorprenc (i m’emprenyo, també, perquè a aquestes altures del partit no hauria d’estranyar-me) de l’atenció incondicional que els mitjans brinden, com si la qualitat fos secundària, als textos que il·lustren el dolor d’autors entrevistables.
Al principi em feia enveja veure els mitjans abocats en segons què, enaltint textos que, en altres condicions, potser haurien passat sense pena ni glòria; l’enveja lícita que ens permetem, i ens atrevim a compartir sense vergonya, quan emana –o això ens sembla– de la injustícia flagrant: una envegeta miserable que em torturava a estones i m’agullonava cada cop que em topava amb l’enèsima entrevista amb un mateix titular i que una tarda, en ple transbordament, es va convertir en commiseració, en pena sincera. ¿Què estaria disposada a pagar per aquesta atenció efímera, amb l’esperança que el meu nom s’instal·lés al cervell d’un lector potencial? Un premi de consolació ben magre, la presència mediàtica, per qui encara avui, quan tanca els ulls, s’hi troba el trauma.
[Un altre dia, és clar, tocarà parlar de la paraula venda aplicada a la cultura.]
Dimarts, 21 de febrer
Venda i cultura: vinga, entrem-hi. Es repeteix El que el públic vol, El que el mercat demana, per justificar l’enaltiment de la mediocritat, obviant que el públic no pot demanar allò que no té a l’abast i que, en molts casos, pot ser que no conegui. Oferir estultícia amb embolcall de cultura com si fos inevitable –alimentar els fills amb frankfurts, pastisseria industrial i nuggets només perquè els reclamen– és una manera ràpida de fer calaix si el que busquem és un receptor adotzenat, instal·lat en la comoditat i l’autocomplaença. El públic, aquesta massa informe per la qual, sovint, no es mostra prou respecte, es pot educar (posa-li el verb que vulguis). L’oferta cultural és deure, abans de res, de qui l’explota; no en carreguem les culpes al consumidor.
Acabo d’esternudar i el coll m’ha fet un crec. Deu ser el mercat, que em condiciona el karma.
Dimecres, 22 de febrer
He arribat justa a la presentació de Solastàlgia, de l’Ada Castells. L’Obaga era plena i he preferit quedar-me dreta. Com una dona orquestra, l’Ada ha passat imatges, locutat titulars, vaticinat la fi del món amb veu de death metal. Ha fet intervenir alguns assistents i, per tancar-ho, ha compartit la inquietud que l’ha empès a escriure la novel·la. “Einstein va dir moltes coses que costen d’entendre”, ens ha advertit, “però també en va dir una de molt clara: «Quan s’extingeixin les abelles, a la humanitat li quedaran només quatre anys»”.
Dijous, 23 de febrer
M’he perdut –i m’hauria agradat ser-hi– la presentació que l’Eduard Márquez ha fet a la Model, aquesta tarda. Ahir, les llibreteres de Casa Usher em parlaven dels clubs de lectura als quals l’han convidat, dels power points i les carpetes que hi ensenya. La Maria, que intueix de fa temps el meu amor pel detall i les personalitats metòdiques, ha entès de seguida que tot això em fascina.
Divendres, 24 de febrer
Vaig conèixer la Neus per correu electrònic ja fa uns mesos, quan, traduint Matrioixques, li vaig demanar permís per fer servir la seva traducció dels versos de Marçal que encapçalen el text. Avui, al segon intent, hem aconseguit veure’ns, i als primers trenta segons ja rèiem juntes. En l’hora escassa que teníem, entre te i galetes de matcha, hem parlat del Japó i de l’Argentina, de viatges transoceànics i llengües que afloren, descobriments i mares, Murakami i ex-libris i noms que canvien.
Dissabte, 25 de febrer
La Laia i el Miqui esmorzen mentre escric, a la mateixa taula on ahir a la nit vam jugar al Trivial. Se’n foten de la meva redacció (en diuen així) entre torrada amb fuet i glop de Cola-cao. Aquesta nit, que jo recordi, he viscut dos somnis: un de bo i un d’estrany, on havia d’agafar merda de gos amb una mà enguantada però em feia un tall al dit que m’obligava a vacunar-me al CAP Drassanes. Se suposa que ser dona de ciència (o de tècnica) em protegeix de les supersticions, però no és així: ja fa temps que algú em va dir que cal explicar somnis dolents perquè no passin, i des de llavors que ho practico. Quan el relat pot ser desagradable (no em sol passar, per sort) faig servir un sistema estúpid que ara mateix, després de compartir-lo, em ficarà al sac dels que no hi són tots, o pitjor encara, les que no hi són totes: en aquest país on per comoditat –jo la primera– estem instal·lats (instal·ladis) al masculí genèric, encara hi ha qui, lamentablement, s’entesta a remarcar el genèric femení quan insisteix a presentar les afeccions mentals com un estigma.
[Faig servir un sistema, deia, que em permet treure’m de sobre la preocupació per no tenir ningú a qui explicar aquells mals auguris: concedeixo al meu reflex, al mirall del lavabo, la capacitat d’existir uns segons per escoltar-me. Les supersticions ja el tenen, aquest component ridícul; no hi fa res.]
