Foto: Christina
I convidaré la que ha llençat els daus entre llavis vermells i petons lents. I també la que ha confós l’amor amb cançons del Cohen i, malgrat les ferides, s’ha posat un vestit i ha tornat a ballar.
Serà una gran festa, no vull que hi falti ningú. Hi haurà un pastís de xocolata i tantes espelmes com anys per apagar. Bufaré amb les galtes plenes d’aire i demanaré un desig que no diré perquè, sí, a aquestes altures encara crec que el silenci cuida les promeses. I miraré, amb l’orgull del qui té molts amics, tota la taula, i a cada cadira no hi haurà cap parent ni cap amic.
Només bocins de mi.
Et faré l'ullet a tu, la que per fi ha après a dir que no perquè, com et deia la mare, és impossible acontentar tothom. I al costat, la que fuig a tot arreu, i es creu tan valenta que no és capaç de clavar la bandera enlloc.
I si trobés l’adreça, convidaria aquella part de mi que em van arrencar. Li enviaria una targeta demanant-li que fes una excepció, que fa tants anys que la busco que gairebé n'he oblidat el nom.
No hi pot faltar la somiatruites que quan plou es dedica a salvar cargols de l'asfalt. I això és tot el que fa pel món, encara que ella també té una closca i, a dins, unes quantes pors. Segur que vindrà de bracet de la que, quan cal, clava el puny a la taula per dir prou. I s’emprenya quan algú posa dins d’un mateix sac el color verd i el color blau. També li obriré la porta a la que té un joc de cartes i una vida i a cada partida va apostant a favor del matís, de la drecera, de la casualitat.
I traguem una botella de xampany i que el tap surti disparat cap al sostre que no tenim. I sortim de festa aquesta nit i arrambem-nos a aquell foc que crema i ens fa sentir vius per dins. I fem l’amor amb alguna estrella que malpengi del cel. I quan estiguem mig borratxes i riguem per ximpleries, demanem al cambrer que ens posi aquella cançó que ens entela els ulls. Que té una línia de baix que avança a un ritme que envegem, perquè és fidel a un tempo i en canvi els nostres batecs mai han estat cronometrats.
Alcem la copa i brindem per allò que és nostre i que voldríem per sempre. I abracem-nos, va, que l’ocasió s’ho mereix. Que si hem arribat fins aquí, juntes i soles, també podrem arribar fins allà.
"Postals" són textos que Gemma Ventura Farré envia des dels llocs on viu: ja siguin interiors (com la memòria) o exteriors (els carrers i països per on volta).
