Vull matar ma mare. I no ho dic en sentit hiperbòlic ni figurat. La vull morta, cadàver, difunta. M’explico.
Mon pare era un home seriós que menjava nous. De tant en tant, els meus germans i jo ens atrevíem a fer-li una broma. Esberlàvem una nou amb compte, li trèiem el fruit i la tornàvem a segellar amb cola. De vegades, hi deixàvem una nota a dins. Després de sopar, tot era expectativa i rialles reprimides mentre esperàvem que agafés la nou fraudulenta.
Ma mare, avui, és una d’aquestes nous. Per fora té l’aparença d’una persona, però per dins és buida. Si li obrís el crani amb el trencanous, no hi trobaria un cervell normal, sinó un dens formigó de proteïnes tau i beta-amiloides. És pertorbador com s’arriben a assemblar un TAC cerebral i una nou esberlada.
Escric això des de casa seva, on aquest cap de setmana estic de guàrdia. Durant les nou hores que fa que soc aquí, ma mare ha dormit, ha mirat moltíssima estona un anuari de l’any 1974 amb fotos i textos que no entén (em demana que l’hi expliqui, cosa impossible, perquè els significats de les paraules se li han enterbolit) i s’ha dedicat sobretot a la seva activitat preferida: a remenar, a obrir calaixos i armaris i escampar-ne el contingut; documents, retalls de diari, retrats, llibres, àlbums, objectes del segle passat pertot arreu, com una memòria vomitada.
De tant jugar a treure-ho tot de lloc, a casa ja res no és on toca. Avui he obert una capseta d’una ampolla de sake i m’hi he trobat el nen Jesús de ceràmica que posàvem al rebedor per Nadal. El panorama que queda després de tenir-la dues o tres hores obeint el seu lliure albir sense sentit és l’escena d’un robatori: del robatori de la persona que era. També podria ser el paisatge després d’una batalla, d’una derrota, diria, perquè és desolador: coses per terra, taules cobertes de paperassa, els graons de les escales invisibles sota munts de trastos, fotos velles i bibelots empolsinats. És una imatge que no deixa de ser un reflex fidel i esfereïdor del seu funcionament mental: un caos incoherent, el passat ple de pols regurgitat sense ordre, records antics en doina, sovint tergiversats, rondant-la com les mosques a un cadàver.
És per això que la vull matar, ja només és una closca buida esperant la mort. Una closca que executa d’esma i malament les rutines dels darrers vuitanta anys de la seva vida.
Ella, a més, també es vol morir. Quan de tant en tant encara té un instant de lucidesa, em demana si jo no la podria ajudar "a marxar", i em trobo pronunciant la frase inversemblant: "Mama, si pogués et mataria". Després reproduïm una conversa que ens fa riure macabrament a totes dues. De fet, com que l’hem mantinguda de manera idèntica tan sovint, he anat afinant les rèpliques i ara ja només dic les que sé que li fan més gràcia; les converses mil vegades repetides amb un malalt d’Alzheimer són una oportunitat única de perfeccionar fins a l’infinit l’art del diàleg, un dia de la marmota fet realitat.
Després de dir-li que no la puc matar, li proposo que es tiri pel balcó (viu en un dotzè: l’èxit el té assegurat), a la qual cosa ella sempre replica que això faria massa mal, jo tot seguit li explico que no li’n faria gens perquè abans de tocar a terra moriria d’un atac de cor (aquí sempre desconfia) i aleshores ella objecta que no ho pot fer, no aniria al Cel: tants anys treballant per a la salvació eterna no els pot pas esguerrar per no tenir prou paciència fins que li arribi la mort, en especial, perquè mon pare fa una dècada que l’està esperant a l’altre barri.
Així que continua viva. La closca buida: una broma que no fa punyetera gràcia, encara menys els dies (pocs) que s’adona de la situació i plora amb desesperació; ha esberlat la nou de la vida i hi ha trobat un paperet: "Et fots".
Hi ha qui em titlla de cruel. Jo, en canvi, crec que desitjar-li la mort a ma mare és la cosa més pietosa i compassiva que puc fer. Voler allargar-li l’agonia amb arguments cristians i pretesament caritatius sí que és cruel.
A més, a mi, no m’agraden les nous.
