Havíem deixat el pis de l'Eixample durant sis hores i, tirant records d'estius passats, havíem creuat els túnels del Garraf. Sonava l'últim disc de The Strokes a un volum il·legal quan, amb el balanç de cinc quilòmetres als talons, unes ulleres de sol perdudes i dues fotografies on sortíem els tres que algun dia imprimiríem, dinàvem i parlàvem fort omplint els pulmons com globus brillants de fira. A fora era cinc de setembre mentre a dins un sol tímid de mitja tarda colava els últims feixos brillants d'estiu en un menjador de restaurant de muntanya apartat de tot.
Suposo que va ser just quan comentàvem que havíem de netejar més la cuina o que la dutxa s'havia d'arreglar perquè perdia que vam topar amb la parella de cabells blancs dins aquell menjador on el temps semblava aturar-se. Que va ser just quan la cervesa freda ens feia notar fiblades de dolor a l'arrel de les dents deixant-nos una ganyota a mig camí entre la incomoditat i el plaer quan, com si es tractés d'un ganivet esmolat, es va fer un silenci que ens va travessar les pleures.
"Els nostres fills són millors persones que nosaltres; ho hem fet bé".
Després de parlar, l'home de cabells blancs va escurar-se el coll i va alçar la copa de vi negre que tenia a la mà dreta. Amb un posat despreocupat va fer un glop llarg i va mirar fixament la dona que seia davant seu amb un somriure tímid inquietant, també cabells blancs i rondant els setanta.
I és que la frase va quedar suspesa a l'aire com si algú hagués xuclat la gravetat amb una canyeta des de la porta principal i ens vam mirar i els vam mirar, per aquest ordre.
Que de cop érem nosaltres i ells i aquella afirmació lapidària florint dins un menjador antic i l'ascens de la marea dins els nostres ulls, les nostres panxes.
Que de cop érem nosaltres i la mirada de seguretat de l'home de cabells blancs i la tranquil·litat del seu front, les seves mans arrugades i les seves paraules.
Que de cop érem tres fills que se n'adonen, probablement per enèsima vegada i amb la sort regalimant entre els dits, que mai seran ni la meitat de millors persones que els seus pares.
"Alexitímia" és la secció que escriu la metge Clàudia Codina quan té temps entre guàrdia i guàrdia.
