Aniversaris

“Qui fa quatre anys avui?” Saps que ets tu, perquè ets l’única de l’habitació, però no et sembla excepcional. Detectes pel to de veu que sí que ho és. Hi ha una persona que ha vingut expressament a dir-t’ho: existeixes i això és bo. Existir és el que és. No forma part de les teves preocupacions immediates. Després, i durant molt de temps, fer anys és una petita celebració sense més importància. Pastís, regals, felicitacions. Felicitacions, regals, pastís. És molt més rellevant aprendre a escriure, pujar muntanyes, anar a classe, veure pel·lis de Hitchcock o llegir el que et cau a les mans.

No comptes minuts ni segons. Però aprens a planificar i a dividir els anys en hiverns llargs i estius feliços. Fas llistes de tasques i de coses pendents. Tens horaris i te’ls creus. Compartimentes el temps entre reixes que separen els esclavatges volguts de les llibertats condicionals. La vida no és una línia infinita. I tampoc és reversible. Te n’adones el dia que els teus primers (compromisos, treballs i projectes) coincideixen amb les últimes (lectures, converses i hores) de persones que estimes. Calendaris, encàrrecs, propòsits i il·lusions enganyen els anys. Encerts i errors s’encadenen. Per a algunes coses arribes d’hora; per a d’altres, massa tard.

Comencen les festes sorpresa. Les dels altres. I els balanços vitals. Els de tothom. T’admires de la capacitat de reviure complaentment la pròpia biografia. Tu no en saps. Podries identificar-te amb quatre cançons emblemàtiques i encabir-te en murals de fotos. Però et sentiries en fals. No cal que ningú et recordi quan vas néixer. Ho tens present cada dia. Ho agraeixes i també et fa una mica de ràbia. Perquè “el futur ja ha passat i ni tan sols ens n’hem adonat”. T’ho acaba de recordar un dels mítics personatges d’Ettore Scola. Per als propers aniversaris –i perquè el futur no passi tan ràpid– et proposes treure’t pes de la motxilla i fer camí pas a pas.