Foto: Adrià Costa
I jo li deia, ara fa quatre anys, a la meva psicòloga, em noto com si m’estigués subjectant de les mans de dues persones diferents, i només penso a soltar-me’n però tinc por de caure al buit.
No sé si hi ha gent que continua amb la seva vida des d’aquell vint de setembre en què van detenir polítics que vam votar. Des que van començar a insultar-nos cada cop més. Des que l’u d’octubre van agredir-nos literalment com a poble i se’ns van pixar a les ferides.
M’haureu de perdonar. Tenia projectes, jo, i plans i feina per fer aquesta setmana, però aquí, a Catalunya, s’ha aturat el món. I m’agradaria escriure sobre flors que fan bona olor, sobre amistats de per vida, sobre les ganes de viure com he fet abans. Però s’ha aturat el món, aquí, a Catalunya, i som molts els que encara estem en xoc.
Res no és igual des de l’u d’octubre i res no ho serà mai més. Aquests dies, cada dia apareixen molts articles que parlen del Procés, del Referèndum i opinions en totes direccions i en bastants idiomes diferents. I jo avui volia escriure d’alguna altra cosa però no puc. Potser per aquesta necessitat de deixar escrits tants testimonis com sigui possible perquè crec sincerament que hem fet una cosa important. Que quan nosaltres ja no hi siguem, algú haurà de documentar què va passar durant la revolució de l’u d’octubre i no voldria deixar de dir que aquí, a Catalunya, s’ha aturat la tardor i bufa el vent de la nit. I senyors uniformats que no entenen la nostra llengua ens han vingut a fer por, i quan marxa el sol, la ciutat s’omple de grups de nois que criden i amenacen aquells que fan cassolada des del balcó.
Llavors ella em va dir salta al buit i veuràs que sobrevius. Que de vegades ens pensem que estem a tres mil metres d’altura i només estem a vint centímetres del terra.
Mai m’havia sentit tan a prop dels meus amics, dels meus pares, dels meus veïns, de tots aquells que no conec però senten el mateix que jo, a pesar d’aquesta immensa solitud en arribar a casa. Cuidem-nos, estimem-nos, saltem al buit, que només estem a vint centímetres del terra.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor, la vulnerabilitat i les experiències quotidianes a través d'un to íntim i reflexiu, utilitzant el desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes des de la sinceritat i amb sentit de l'humor.
