Aboco en una cassola una mica de ceba d’aquella congelada que ve tallada en una bossa; pràcticament no miro quanta en cau que ja estic llençant-hi el pebrot verd i roig que ve barrejat en una altra d’aquestes bosses i, tot seguit, recorro a la bosseta de l’all picat congelat del mateix supermercat. Ho dec haver fet en menys de vint segons. No hi afegeixo sal perquè en pugui menjar la xiqueta. Pràcticament, encistello una botifarra a mig descongelar i me’n vaig de pressa a buscar les llenties precuites del rebost. En el temps que m’entretinc a obrir el pot de vidre, dono per sofregida la pasterada i les faig caure a la cassola a cops violents al cul del pot. Tinc la decència d’afegir (a ull) l’aigua embotellada i no d’aixeta i de seguida hi aboco la terrina aquella amb arròs que es fa en un minut al microones (es veu que si no es combinen amb hidrats, les llenties, no se n’absorbeix el ferro, em va dir un dia la infermera). I tinc la insolència de servir això a la meva família un dissabte per dinar. Algú va dir: hi ha poc pebrot, ¿no?
¿Me n’enorgulleixo? Esclar que no. M’agradaria cuinar. M’agrada cuinar. Em pregunto com s’ho feia ma mare per treballar, criar-nos a ma germana i a mi, i cuinar dinar i sopar cada dia. Jo cuino, no et pensis: coses a la planxa, coses bullides, coses embolcallades en wraps, col·locades sobre taules de fusta gastada. Pim-pam, un, tres, cinc, deu minuts i fet. Com les llenties. Bé, rectifico: suposo que si cuines per obligació no cuines, prepares alguna cosa per menjar.
En sé, de cuinar. No és que no en sàpiga: en sé. De menuda parava molta atenció a com cuinava ma mare. «Si saps fer un bon sofregit de ceba amb tomata, saps cuinar», em deia. Tinc una filla que fa un any que mossega i encara no li he guisat res. Ni una lasanya de verdures ni una truita de carxofa ni unes postres casolanes.
Tinc un excel que m’he fet amb un horari atapeït que sempre acabo pervertint, per poc realista. A cap de les franges hi posa cuinar, com si no fos important ensenyar-n’hi a ma filla com me'n van ensenyar a mi. Tinc un dinar programat a casa meva per Nadal i tot apuntava que cuinaria, però al final tothom durà menjar de casa i es veu que no em caldrà cuinar. D’entrada me’n vaig alegrar: ai, mira, menys faena, però en el fons volia dir ai, mira, més hores per treballar, però en el fons volia dir ai, mira, ara no tinc excusa per dedicar obligatòriament una tarda a fer una senyora escudella com la que feia ma mare quan tenia convidats a casa per Nadal.
No, jo ja no estic sent «allò». Jo ja no estic fent el que feia ma mare. No és que defensi autoexplotar-se, ser la que treballa, la que cria, la que cuina, la que, la que, la que. Soc la que defensa fer-se un excel raonable i respectar-lo. I respectar-se.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor, la vulnerabilitat i les experiències quotidianes a través d'un to íntim i reflexiu, utilitzant el desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes des de la sinceritat i amb sentit de l'humor.
