Sovint quan ens adonem que el temps per fer certes coses ja ha passat, també ens adonem que no hem estat ni mig conscients de l’última vegada que les vam fer. Vull dir que, potser, si aquella vegada que vam anar de viatge soles haguéssim estat conscients que seria l’última vegada que ho faríem perquè més endavant ja no n’hauríem tingut ganes, potser hauríem viscut l’aventura d’una manera diferent. Potser no ens ho hauríem cregut tampoc, que hi hauria un dia en què no voldríem fer més aquella cosa que llavors ens feia tan feliços.
Ho dic perquè aquesta setmana una escena que vaig veure m’hi va fer pensar. Era una escena en què una noia, des del privilegi (és a dir, no empesa per condicions laborals ni de conflicte) feia maletes i marxava a viure a un altre lloc. Una noia que hauria pogut encarnar jo mateixa fa una (¿dues?) dècades. Era una cosa que m’agradava fer, marxar a un lloc llunyà. On no hi conegués ningú. I sense cap problema deixar enrere família, amistats, amors, coneguts, llocs, hàbits, etcètera. I contenta i emocionada començar de bell nou en un carrer nou, en un pis nou amb veïns nous, etcètera. I anar a comprar dues plantes a la floristeria del barri nou per al rebedor nou, i trobar un cafè on fer cafès als matins i posar-m’hi a treballar i a veure si algú entaulava conversa amb mi. Algú nou.
I triar el supermercat nou on aniria a comprar i el bar de nit nou on aniria a fer la cervesa, i el barri on hi hagués el rovell de l’ou de qualsevol ciutat nova que ara fos la meva. I no patiria per ningú. Escriuria a les amigues explicant-los tot de novetats i coses emocionantíssimes que m’estarien passant i trucaria als meus pares i els diria que si estava tan bé i tan contenta i tan estimulada per fer coses. Coses noves. Coses fora de la meva zona de confort. I potser ells sí que patirien per mi, però jo això ni ho pensaria. Jo no enyoraria ningú, com aquell que sap que hi ha un indret perenne, immòbil, sempitern que es diu casa. Casa, amb tot el pes de la paraula: família, estabilitat, llit, menjar, amor, seguretat, poble, els pilars mateixos de la terra que sempre serien al mateix lloc immutable, esperant-me a mi.
I veure aquella escena em va generar unes quantes contradiccions, perquè m’hi reconeixia, sent capaç de fer maletes i deixar enrere una vida sencera per un període de temps determinat i en principi limitat però qui sap (m’ha agradat deixar sempre portes obertes a l’inesperat), i a la vegada ara mateix em pareixia terrorífic: pujar a la part de darrere d’un cotxe, arribar a un aeroport immens, a una ciutat alienígena, plena d’alienígenes que tenen les seves vides tan muntades, ordenades i estructurades com ara tinc jo la meva aquí, en aquest meu lloc antic, en el carrer meu antic, amb els meus veïns antics, que van a comprar a les mateixes botigues antigues del barri antic, etcètera. I tothom qui em parla ja el conec d’abans.
I jo mateixa, la que es reconeix amb aquella motxilla bambant per una ciutat estranya, ara patiria per tot i a tothora i enyoraria tothom, com aquell que sap que hi ha un indret perenne, immòbil, sempitern que es diu casa, com aquell qui pronuncia tot el pes de la paraula.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
