Hi ha dies que em llevo i dic hòstia, quina ressaca. Automàticament penso calla, no, que no bec. I això si m’ho demanessin diria que és un resum bastant aproximat de la maternitat.
Em sembla que va ser Mariola Cubells que va dir fa no gaire que tenir fills és com tenir sempre una cosa al foc. I va ser fa encara menys que l’admirada i companya d’aquesta casa Carlota Gurt deia en un programa a la tele que les dones hem de deixar d’escriure sobre la maternitat perquè els homes no en parlen. Comprenc el que diu: “Els llibres de dones estan plens de mares i els d’homes, de putes; no anem bé.” Tot seguit em vaig plantejar què estic fent jo, que fa temps que pràcticament no escric sobre res més. Totes les meves inseguretats es van posar el mono de treball i van sortir a treballar. I tot i així, per més que intenti escriure sobre altres temes, no n’hi ha cap que m’interessi més.
La maternitat és el filtre a través del qual he vist el món des d’abans de ser mare (quan ho volia i no ho aconseguia), durant l’embaràs i ara, sobretot ara, que és estiu, que estic travessant una mudança descomunal a trenta-cinc graus i ma filla té quatre, cinc, sis mesos i treballo (escric!), i el meu món no parla de gaire res més. La maternitat és el lloc on visc, com ho diria, la bombolla dins la qual nedo, és una cosa palpable, física, molt física i mental, molt mental també. Somio que s’ennuega amb el baby led weaning dels collons, em desperto i passa de veritat a cada menjada. Tinc pors absurdes com ara que me la robin si la deixo dormint a peu pla amb la finestra oberta, intento gaudir de l’estiu però pateixo pels mosquits, perquè tingui massa calor, perquè agafi fred a una piscina, de deixar-li algú altre que no pari tant de compte com jo, etcètera, etcètera, etcètera. I així es difumina la vida pròpia d’una mare, absolutament totes les hores de vigília i les de son, vetllant per la seguretat i el benestar del nadó.
Sé, confio, que aquesta etapa passarà (tenir sempre alguna cosa al foc, pendent que no es cremi) almenys amb la urgència d’ara, que literalment es pot morir diverses vegades al dia, i el meu món s’anirà obrint, no sé si prou a gust dels homes, no sé si mai el que escrivim les dones acaba d’interessar als homes, que veuen el món des d’un altre prisma (esglaó), suposo.
Diuen que per ser un bon escriptor (escriptora) s’ha d’escriure sobre el que t’interessa, si no es nota. Quan m’ha tocat escriure sobre coses que no m’han interessat se m’ha notat: no hi ha veritat ni passió ni ganes. També diuen els experts que un bon escriptor no ha d’escriure per a ningú.
Avui tinc un dia ressaca: en realitat és que no he dormit ni bé ni prou. Tinc aquell mal cos i encara no són ni les onze del matí d’un dissabte en què he decidit que sortiré a sopar amb una amiga i deixaré la criatura amb el pare. Pel cotxe posaré alguna cançó que em faci connectar amb la persona que vaig ser fa no tant. Intentaré parlar de coses que no siguin la nena, la criança i tot el que l’envolta, i que em parlin; que em parlin del que passa fora d’aquestes parets noves plenes encara de caixes. I menjaré amb aquella pressa que ara m’ho impregna tot, que hi tornaré patint, ja ho sé, que no s’hagi despertat, no hagi trobat el pit al seu abast i plori.
Però suposo que així es comença, a poc a poc, a tornar a no parlar de la maternitat, o almenys a posar el foc al mínim.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
