L’altre dia vaig formar part d’un d’aquests jocs d’esplai com per fer grup, per coneixe’s. (Dues veritats, una mentida. Tinc fòbia als rats-penats, m’esmussa la sorra de la platja, soc al·lèrgica a la lactosa.) Sempre hi he estat en contra. Penso que les afinitats han de fluir i si no flueixen deu ser per alguna cosa. Però dec ser jo, la rara. Una vegada amb nou anys em van enviar de campaments, no hi he volgut tornar mai més. Tot de jocs absurds per coneixe'ns; per encaixar, per caure bé, en realitat.
En sé, si en tinc ganes, de caure bé. De vegades no en tinc, també és veritat. (No menjo carn, no sé ballar, he estat esportista d’elit.) I comença la ronda i tothom riu i tothom queda molt impressionat de les veritats dels altres, algunes cotxinotes, d’altres dolentotes, algunes perilloses, fins i impressionants. La part d’un mateix que ha volgut mostrar cadascú, en definitiva. Fins i tot les mentides, ja sabeu què diu la dita. (He viscut a Flandes, em veig grassa, m’agrada el marit d’una amiga, ha, ha!)
Doncs bé, ara que suposo que ja ens coneixem, que ja sabem de quin peu calcem tothom, ¿ara què? Que comenci la diversió! Deu anar així, el Primer Món. Temps per treballar, temps per descansar, temps per divertir-se, i qui no compti amb un equilibri entre aquests tres pilars deu anar coix. (Vaig anar als Jesuïtes de Sarrià “en aquella època”, he fet pònting des del tercer pont més alt del món, vaig estar en un programa de rehabilitació).
El cas és que em va fer pensar: quan no et coneix ningú, pots ser una mica qui vulguis. Ningú sabrà el que és realitat i el que no. Potser només t’enganyes a tu. Potser en aquest marc, ets més interessant o més lamentable del que realment ets. Potser ets més sincer que mai, fins i tot.
He estat a presó, fumo d’amagat, soc dislèxic, he avortat dos cops, xatejo amb un desconegut des de fa sis mesos, tinc arrels vikingues, estic enamorada d’una companya de feina, estic força incòmoda, fa tres anys que no ploro, demà és el meu aniversari, en faig trenta-sis.
Aquest text conté dues veritats, moltes mentides. La literatura també és una mica això.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor, la vulnerabilitat i les experiències quotidianes a través d'un to íntim i reflexiu, utilitzant el desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes des de la sinceritat i amb sentit de l'humor.
