El text d'avui comença amb una persona dient-me que un amic seu és a punt de morir-se a l'hospital. Comença, per tant, amb plors. I tots sabem que els plors no són ben rebuts, i menys si ets major d'edat. Queda com fora de lloc. M'ha entristit i m'ha fet pensar (de tant en tant hi torno, a aquest pensament, de la mateixa manera que de tant en tant mossego una pesteta, i tampoc sé per què) en la insuportabilitat que totes les persones que queden vives i que m'estimo es moriran, algunes abans que jo, d'altres després. I que en cap cas estic remotament preparada per aguantar aquests dolors.
Si ets més jove, els plors potser no estan tan fora de lloc, però també molesten. Tinc gravada una escena de quan era menuda (potser cinc o sis anys) en què jo plorava en una escala, no sé de quina casa ni per quin motiu exacte. Recordo sanglotar entre plor i plor amb aquell desconsol exagerat, irracional i totalment inoportú amb què sanglota el criaturam quan plora i l'únic que tinc clar en tota aquella situació és que el que exigia en la negociació que duia a terme amb algú més gran que jo a canvi d'aturar el disgust monumental que portava era que volia anar amb ma mare. On fos, sé que el lloc on se m'endugués no era rellevant.
Potser és perquè aquest diumenge va ser el dia de la mare (un altre invent d'El Corte Inglés, sí, però en aquest cas, justificat perquè els millors éssers del planeta s'ho mereixen tot, fins i tot un gerro o tota una campanya de publicitat) i durant els darrers dies no hem fet més que veure gent presumir de millor mare del món, servidora inclosa (evidentment, perquè ho penso de veritat), que m'ha vingut a la memòria aquell moment tan lamentable de la vida meua, vist des d'ara, esclar. (Al Delta de l'Ebre d'això en diem agafar un xurro, com a curiositat.) I com la sola presència de ma mare em podia calmar en sec.
Fa gràcia perquè avui pensant-hi m'he adonat que això mateix encara em passa. És clar que ja no agafo xurros, almenys de manera visible i evident, però veure-la, parlar-hi, simplement passar temps amb ella o que em toqui el timbre per sorpresa em fa passar tots els mals. Ma mare i mes ties fa molts anys que ja no en tenen, de mare. I tot i que tinc una amiga que diu que és mairs jamás morissen, durant aquest cap de setmana en què ha durat el bombardeig barra competició a les xarxes a veure qui estima més sa mare, he pensat de reüll en la devastació dels que viuen trobant-la a faltar. I també, és clar, en les que estan intentant ser-ho de fa temps, les que ho han estat només durant dies o mesos de gestació i no han pogut criar el seu fill, i les que ho han desitjat i buscat en algun moment de la seva vida i no ho han aconseguit, mentre van passant stories de contemporànies que sí.
Que plorar no és una cosa que faci de bon veure en aquesta societat capitalista i ruda ja ho sabem tots. Deu ser una cosa així com la versió sensible d'anar de ventre. Necessària, en tot cas. Per això se sol fer d'amagat, com segurament aquest diumenge, en què molts han degut plorar, ni que sigui cap endins, interpel·lats per l'absència o encara pitjor, el dolor, davant la joia dels altres, per contrast. Jo per exemple, quan no em va veure ningú, vaig plorar una miqueta pensant que, mama, a mi també m'agradaria tenir una filla. I que s'assemblés a tu.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor, la vulnerabilitat i les experiències quotidianes a través d'un to íntim i reflexiu, utilitzant el desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes des de la sinceritat i amb sentit de l'humor.
