“La vida és un instant. Els noranta-vuit anys que he viscut no existeixen.”
Montserrat Torrent
Potser sí que hi ha alguna cosa certa en allò que anomenen crisi dels quaranta, que és l’edat que complim aquest any els nascuts el 1985. (Els del 75 en fan cinquanta i els del 65 en fan seixanta, sí: tots uau, tan estupefactes com jo, suposo, preguntant-vos què ha passat aquí, com ha pogut ser, si per dins en continuem tenint vint-i-cinc.)
Jo no hi creia, en això de la-crisi-dels, em pensava que era un mite, o una excusa per fer coses rares. I potser l’és, no dic que no, ara no n’estic segura, però sí que us puc ben jurar que recordo que quan vaig fer-ne trenta vivia sola a Barcelona, vam anar a sopar amb uns quants amics a un restaurant de Torrent de les Flors que no sé si encara existeix que es deia Lata-Verna, jo duia un jersei granat que m’encantava i els cabells llargs, ens vam emborratxar i vam sortir de festa i en sendemà, la meva vida, tret d’incorporar una lleugera ressaca, no havia canviat per a res. Una fugaç sensació que la cosa començava a anar de veres, que ja no en tenia vint-i-tants, i prou. Que, en tot cas, iniciava una era més madura. (Ha!)
I, en canvi, ara, ara que he transitat la dècada dels trenta-i i ja he encetat la següent, no puc sortir de casa sense haver activat mitocòndries; que si probiòtics, que si gimnàs, que si estimular el nervi vague i respectar ritmes circadiaris. Que si una nit dormo cinc hores seguides, em dono per més que satisfeta, que porto fèrula a les dents a les nits i considero sortir de festa tornar fregant les onze de la nit, que fer una bogeria per a mi ara mateix significa anar de concert a Amposta i menjar-me un tall de coc de maçana. En qui m’he convertit, amb el que jo he estat, em sorprenc dient cada dissabte a la nit dels d’ara.
Doncs resulta que l’era més madura ha passat com un esternut i m’he plantat en aquella edat en què diuen (diuen, diuen) que tot allò que no hagis fet ja no ho faràs. (Jo m’he hipotecat, he criat i m’he casat just fregant el pal ara fa no res, així que en aquest sentit aquests checks tan i tan adults ja els tinc marcats.)
Recordo que quan vaig entrar a l’institut (la primera promoció de l’ESO), veia els de COU com persones formades i madures, i a la gent de quaranta, directament com senyors i senyores que podrien ser mons iaios, que suposo que és com em deuen veure a mi ara els xiqüel·los de tretze anys.
Tant és, suposo, estareu d’acord amb mi, com et vegin els altres, l’important és com et vegis tu. Conscient que aquest text està farcit de tòpics per ampliar el glossari de Xavi Noriguis per fer-li resar a Norman Freeman, el que vinc a dir és que espero com la pluja el Priorat el que em confirmen les que ara en faran cinquanta, les que ara en faran seixanta, les que ja els han fet: allò que te la comença a suar tot tant; no parlo de la salut (ritmes circadiaris, mitocòndries, climateri, això es porta a ratlla pel que sembla), parlo de no estar tan pendent del que opinin de tu, de la imatge que dones mentre vagis neta, i començar a valorar el temps que s’escorre, que s’escapa, que s’esborra, que té un valor cada dia més sucós. I els moments.
El que no has fet als quaranta ja no ho faràs, diuen [...]. Ha!: Imagina’t trobar-te bé, tenir el cap a lloc, que no t’importi [tant] el que opinin de tu, tenir les coses clares i ganes de fer-les.
A mi m’encanten els números rodons, què voleu que us digui, deu ser que soc més de lletres.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
