En un club de lectura, l’altre dia un senyor m’apuntava que un personatge [en aquest cas femení] que era metge (“metge!”) no s’havia d’acoquinar per son pare, per més metge que també fos. Una dona “amb aquesta formació” representava que havia de ser més forta, més valenta. De seguida vaig veure cares entre els assistents que feien que no amb el cap. De seguida també em va venir a la memòria un altre llibre: Una educació, de Tara Westover (Més Llibres): una història autobiogràfica que narra com a l’autora, els pares, una família mormona fonamentalista d’un petit poble d’Idaho, a l’oest americà, no la van dur mai a escola ni al metge, sinó que van educar-la per als dies del final del món. Tot i així, quan va posar un peu a la universitat s’hi va acabar doctorant en història. Més concretament em va venir al cap una frase d’Anna Punsoda que va fer servir ressenyant-lo: "Probablement només hi ha una cosa que modeli més les persones que la religió, i són els ulls amb què ens miren els nostres pares".
Quan estava embarassada vaig topar amb aquest article de David Bueno en què molt resumidament t’explica què aprèn el cervell dels 0 als 3 anys. Recordo que en aquell moment vaig pensar: jo ho faré tot bé. Ha! I a més ho pensava de debò: soc a temps de fer-ho tot bé, sé el que s’ha de fer, sobretot sé el que no s’ha de fer, ¿què pot sortir malament? Al cap d’un any just ja puc dir que no, que no ho he fet tot bé, que ja abans de néixer, suposo que com li deu passar a tothom, no tot van ser flors i violes i paraules d’amor, i manyagues i tendresa tothora, que hi ha mil coses que se’ns escapen, de fet la majoria de coses que ens passen no les podem controlar; que potser no sempre és un mar d’eloqüència casa nostra, perquè sovint un nadó activa el mode supervivència; que no ens llevem al matí amb el gran somriure i una posada en escena festiva, tot i que ho intentem; que durant aquest primer any hi ha hagut moments d’estrès, d’estar sobrepassats, de cansament extrem i de culpa (de culpa!) perquè “aquesta edat marca la capacitat que tindran per raonar, reflexionar, tenir més connexions per aprendre”. Perquè “els infants aprenen per imitació”. I jo he estat feliç, sí, però també estressada, preocupada, fatigada, enfadada i trista.
Potser és perquè l’algoritme d’Instagram ensuma aquesta culpa que no em paren d’aparèixer vídeos d’aquests en què es diuen coses tan òbvies com si un nen es creu que un tronc que baixa de la muntanya cagarà regals a còpia de tamborinades també és creurà, si li dius que és justet, que és mandrós, que és una bleda o que és una meuca, que efectivament és així.
Que som el que veuen els nostres pares quan ens miren ho vaig llegir una vegada fa anys i no era una frase tan important com ara, que tinc algú a qui ferir. Ara que la vida adulta desgasta, pesa un milió d’hectopascals i aixafa com s’aixafa el puré de patata i el pes de les obligacions ens va escampant per damunt del pedrís. “A Tina Turner li pegava l’home. Hi ha advocades a qui els pega l’home. Ton pare no deixa de ser una figura d’autoritat, et dediquis al que et dediquis”, vaig replicar al senyor del club de lectura.
Passat un any he abaixat el llistó i ara només vull, i per això a pesar de la son cada matí li recordo, que ma filla sàpiga que me cau molt bé i com m’agrada ser sa mare.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor, la vulnerabilitat i les experiències quotidianes a través d'un to íntim i reflexiu, utilitzant el desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes des de la sinceritat i amb sentit de l'humor.
