Em citen de la Vall d'Hebron per revisar hàbits saludables. ¿Com anem, d’hàbits saludables?, em demanen. Bé, pràcticament no tinc vida. Això només ho penso. Posa el braç que et prendré la pressió. Són les onze del matí i per ser allà a aquella hora, m’he llevat a les sis perquè vinc de Deltebre. Estàs baixa. És que no he esmorzat. No he tingut temps. I al bar d’aquí només hi ha pastes i pa blanc amb farina refinada. Això sí que ho dic en veu alta. Aquell home em mira, prenent consciència de qui té al davant. És físio i nutricionista, em diu. Molt bé, jo, autònoma. Intento fer-lo riure, no sé per què ho faig. Com quan de menuda volia caure bé als professors. La línia entre la simpatia i la repel·lència podríem dir que és fina.
En tot cas, després de vint minuts d’explicació, s’adona que soc una alumna avantatjada i pràcticament tinc un xec a cada hàbit saludable que proposa, no sé si sentir-me’n orgullosa o fer-me pena el temps que fa que no em pego una farra. Que faci més estiraments, si de cas. I un dia córrer, un dia força, un dia equilibris i que em toqui el sol cada dia, ara que ve el bon temps.
Així que aquest matí toca córrer, després del torn de nit amb criatura i que se m’hagi posat com un cop de puny al ventre el canvi horari. Deu ser que el temps existeix. Recordo ma iaia sempre queixant-se d’algun mal, normalment, d’esquena. Un renec amb cada moviment, en aixecar-se de la cadira, en acotxar-se, en anar-se a asseure, un vibrato que acompanyava els moviments, un remuc que acabaves no sentint. Com la campana de la cuina.
Per sort, tinc el passeig del riu a pocs segons a vuit quilòmetres per hora, que vindria a ser el meu ritme. Giro l’últim revolt i l’Ebre s’escampa immens als meus peus, imponent, en calma, com una lava. Ahir mateix uns quilòmetres més amunt van trobar-hi una dona morta en pijama. Duia les joies posades.
Rellegeixo ara ja dutxada aquestes línies mentre m’escodrinyo la contractura de l’espatlla. Penso que estic fent bé els deures perquè deixo que em toqui el sol lànguid a l’esquena quan apareix el C. girant la cantonada, content d’haver-me trobat per fi. (M’amago per racons per escriure.) Un sol que m’enlluerna la pantalla, però què hi farem.
Sento un cucut i les orenetes i pràcticament no hi dono importància. Com al remuc de ma iaia. Un remuc generacional: ara ja el resa ma mare i fa pinta que jo no trigaré gaires anys a engegar-lo, vista la magnitud de la contractura.
Temps enrere, una altra versió de mi, sens dubte més divertida i sociable, estaria amb un cigarret en una mà, un cafè amb llet en l’altra, rellegint aquestes línies. Vindria el C. a fer-la petar, m’asseuria damunt seu i ens besaríem i deixaria de banda el text, potser per a la tarda, menjaríem qualsevol cosa al migdia, faríem migdiada, enllestiria la feina en un moment al tard, just abans d’anar a fer unes cerveses.
Ara, en canvi, el text no el deixo, l’he d’acabar i dedicar-me a altres obligacions molt adultes. Les hores passen a la velocitat dels bernats que sobrevolen el Delta. Fa anys que no fumo, em raciono el cafè i encara més la cervesa. Segueixo a les xarxes un tailandès que ensenya estiraments per a contractures, les meves vacances són els clubs de lectura que vaig a fer aquí i allà. Però avui aixeco el cap per mirar-lo, sempre li dic que no em miri mentre escric. Recordo com li agradava que li somrigués en altres primaveres i això faig; recordar que era estiu abans de l’hivern abans de la primavera.
Ens besarem més tard.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
