En una nit com aquesta hi ha un noranta-u per cent d’humitat i vint-i-un graus a les onze i exactament quaranta-un minuts al mig del Delta d’un dissabte que ha estat llarg. Escric ara que el nadó dorm tot i que preferiria no fer res més que embolcallar-me amb una flassadeta i sortir a la terrassa a deixar que se m’astorés el cabell i mirar passar muriacs, amb sort alguna mifa. Des de les set de la tarda m’han picat tres mosquits, n’he matat sis més. És època de sega.
Ha estat llarg, dic, el dia, perquè avui ens hem reunit amb les excompanyes de pis després de molts de mesos, n’he perdut el compte. Ens hem reunit amb el passat, podríem dir. Una d’elles ahir encara no sabia si vindria “depenent de si acabava la feina que volia fer” i vaig intentar convèncer-la amb una frase de filosofia barata que li jurava que de dies de feina n’hi hauria molts d’iguals, i de dies de trobar-nos, cada vegada menys. (Al final ha vingut.)
Hem fet quilòmetres per trobar-nos en un punt mig, cadascuna amb la seva motxilla bastant grossa, per què no dir-ho, i m’ha fet gràcia pensar que fa vint anys, quan ens vam conèixer, érem unes universitàries càndides del bec groc, que arribats a un punt del sopar arrancàvem una rere l’altra a explicar el malestar que ens ocupava en aquell moment i després anàvem ja amb la motxilla molt més buida a celebrar-ho a la barra d’algun bar, i ara eren les nostres filles les que es coneixien.
També fa gràcia perquè ara només podem quedar per dinar i després anar a fer el cafè a una terrasseta per celebrar que hem aconseguit quadrar un dia de les nostres agendes. I ja no parlem per torns del malestar que ens ocupa: ara parlem de malestars generals de la societat, un repàs a l’actualitat, com feien fa anys els pares en presència nostra.
Hem guanyat tantes coses pel camí! I ara només riuen les xiquetes, i els adults callem esgotats quan no parlem dels fills. La feina, bé, la feina, molta, massa, i sempre se sent com un eco algú que diu això és bo. I algú que pregunta per un Almax. Abans ens confessàvem que ens ho havíem passat molt bé i ara que ens alegrem d’haver-nos vist. Hem guanyat tantes coses pel camí! I n’hem perdut tantes altres! Moixons que abans volaven per diversió i ara ja només ho fan si han de migrar. Flamencs d’ulls tristos que caminen sobre el fang en la llarga nit lunar.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
