«Es va morir quan jo tenia disset anys i encara penso en ella cada dia.» M’ho deia ma sogra, que té vuitanta-sis anys, quan parlava de sa iaia. «I ta filla i ta mare, jo veig que tenen una relació com la que teníem ma iaia i jo.» I jo he pensat recurrentment en això que em va dir. «Se l’estimarà molt, ta filla, molts anys després que falte encara se l’estimarà molt.»
Des que ma mare és iaia que les observo, les iaies. Les veig per tot arreu: als carrers a l’hora del berenar, perseguint xiquets pels parcs amb l’entrepà a la mà; a les nou del matí a les escoletes, amb nadons al coll, a les dotze per recollir-los, al mercat, al peix, al súper. Sempre conxorxades amb els menuts, res és seu: «He fet estofat, emporta-te’n per a la xiqueta.» «He anat a la verduleria i vos hai agafat bajoquetes de l’Aldea.» «¿Vols que li trague un llenguadet del congelador per a sopar?»
Les veig per tot arreu: conduint per l’autopista, estudiant anglès, anant a clubs de lectura; organitzant-se amb ses germanes per orquestrar menús de dinars de Sant Esteve de trenta-cinc persones. Són les que han pensat abans que tu en els regals de Nadal, i sempre tenen paper per embolicar i cinta adhesiva, i lloc on amagar-los.
Les iaies són les mares de les mares i són mares al quadrat, les que sostenen les bases familiars, les que han treballat gratis tota la vida, i les més invisibles. I també les que t’han ensenyat que a tu no et passi.
Ma sogra és, segurament per l’edat, la persona que conec que més tranquil·lament parla de la mort. De quan falti. Ma mare es limita a deixar anar de tant en tant «si em trobareu a faltar quan no estigue» o «només voldria tindre salut per vore la xica fer-se gran».
I de cop aquesta frase que diu de tant en tant la veig si viatjo al futur. Ma filla dient-la a algú altre que encara trigarà anys a nàixer quan ja no hi sigui ni jo: ma iaia es va morir quan jo tenia [molts] anys, i encara hi penso cada dia.
Són com formiguetes, que fan que fan que fan, com si res, passen desapercebudes, però prepareu-vos: quan no hi siguin de veritat, trontollarà el món.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor, la vulnerabilitat i les experiències quotidianes a través d'un to íntim i reflexiu, utilitzant el desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes des de la sinceritat i amb sentit de l'humor.
