Feia temps que no ho feia però ara, per qüestions de feina (per què si no), passo sovint per LinkedIn, per actualitzar-me. La sensació és pareguda a quan tornes a un barri on has viscut i ja no hi queda cap bar ni cap comerç dels que freqüentaves. Ara hi regnen altres modes i tendències que passegen nous habitants per carrers que temps enrere t’havien pertanyut i avui els pertanyen a ells.
Allà vaig ensopegar l’altre dia amb un text que es titulava 7 ways to be more assertive (set maneres de ser més assertiu). Segurament en un altre moment de la meva vida, potser en un moment menys enfocat, no m’hi hauria fixat. Però l’estratègia que haig de dissenyar per al meu client es basa, precisament, en això, no a ser més assertiva sinó a estar al dia de les tendències que s’hi couen. Tot i que per moments em plantejo si en soc prou, d’assertiva, o si potser hauria de ser diferent.
Som-hi, doncs. Per si no ho sabeu, us en faré cinc cèntims: hi ha una xarxa social on bàsicament tothom està decidit a donar consells i a rebre’ls sobre com millorar la productivitat, com aprofitar millor el temps, com treure més partit de la Intel·ligència Artificial en tots els àmbits de la teva vida, com reduir l’estrès de feina, com ser un bon mànager, com tenir un millor control mental, com no procrastinar i bàsicament, com esborrar definitivament la línia que separa la vida laboral de la personal o, dit d’altra manera, deixar de ser tu, en essència, per passar a ser una persona corporativa, o no sé com anomenar-la. El dubte perenne de si qui se t’apropa en el fons el que vol és escalar posicions, fer contactes;si l’amistat genuïna acabarà desapareixent en pro d’un pòsit professional.
Continuo fent scroll i el següent conjunt del que la gent de LinkedIn en diu slides resa: Things to do in the evening instead of watching Netflix (coses a fer a les nits en lloc de mirar Netflix). Us les resumeixo: llegir (si encara et queden neurones despertes no és un mal consell), fer un curs (sempre i quan les neurones que queden amb l’ull obert tinguin cap capacitat per connectar-se entre elles), treballar en un projecte teu (si em poso a escriure a aquelles hores la meva editora es partirà de riure del resultat i em farà dos copets a l’espatlla), reforçar la teva xarxa de contactes (totalment el que em ve de gust, fer networking a les deu de la nit i ser titllada de la més plom de les linkedinliebers); perfeccionar un hobby (com no sigui fer puzles, penso, i fins i tot ho valoro per un moment fins que em faig aterrar: però què coi) i, per últim, fer exercici (uau, ho he donat tot, jo, a les deu de la nit ja). Però, de nou, dubto si un cop acabat el dia, no hauria d’estar aprofitant millor el temps. O si l’altra gent està sent més productiva a aquelles hores, si és possible que jo estigui anant a un ritme més lent.
Però torno a aterrar. I penso ara que tota aquesta amalgama d’opcions segurament funciona si vols canviar o començar a canviar aspectes de la teva vida que no t’agraden i tens energia per a implementar-les. Tot i que, sent-vos sincera, m’aturo a observar el que queda de mi a la nit i el panorama és desesperançador. I tampoc acabo d’entendre aquesta necessitat que no sé d’on surt però diria que del mercat del capital, de ser sempre més i millor, de superar-te, de projectar-te, de produir, d’escalar posicions, de progressar fins aconseguir l’èxit, sigui el que sigui el que vulgui dir això.
Potser també està bé, en acabar la jornada, escarxofar-se al sofà i mirar la tele, o mirar el mòbil, o mirar el sostre i no fer res. Estirar terminis i adonar-nos que no passa res si no està tot fet demà, o si aquell projecte no l’acabem aquest any, si és que la vida no ens ho permet. Perquè sovint tinc la sensació que l’entorn (el laboral però també el social, el cultural) ens empeny a pensar que no som prou i sempre s’ha de donar més i més i anar gratant i gratant fins treure a la llum “la millor versió de nosaltres”, sense tenir en compte que molt de frec acaba fent llaga.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
