Hi ha dos tipus de nens petits al món: els que dormen i els que no. A mi me n’ha tocat un dels que no. No passa res, és meravellós igualment, l’única diferència és que et mires el món amb una mancança evident i desproporcionada d’aplom. T’acostumes a viure amb una mena de ressaca. Ma filla dorm tan poc i malament que vaig demanar ajuda a una llevadora, que em va fer un pla de son per canviar-li certs hàbits nocturns. Això ho explico perquè aquesta dona em va veure tan, però tan estressada que em va exigir que em dediqués, obligat, imperatiu, quinze (quinze!) minuts al dia a mi. Quinze! Uau. No va dir una hora al dia, ni tan sols trenta minuts al dia. Quinze. No tinc temps ni d’arribar al bar, en quinze minuts. Em pregunto si dutxar-me o dinar ja compta.
El cas és que l’únic que se’m va ocórrer fer amb aquests quinze minuts diaris que m’acabaven de caure del cel va ser tornar a sortir a córrer. Com feia fa anys i vaig deixar de fer ara no recordo per què. Sis minuts d’anada i vuit de tornada, que la tornada sempre és més lenta, fins on doni, i un d’estiraments. Com fugint lligada al pal de llum de davant de casa amb una corda a la cintura. A la tornada recupero una vella companya: la manca de sensibilitat de cintura en avall; sempre m’acabo mirant les cames mentre corro per assegurar-me que no m’han caigut els pantalons. També aquella mena de drogueta que naix de les glàndules dels cervells per enganxar a l’acció la gent que té problemes a la vida.
Quan vaig anunciar a la llevadora quin era el meu nou hobby, em va dir “claaar, és que t’has de cuidar”. T’has de cuidar. Sempre m’ha inquietat aquesta frase perquè la línia entre tenir cura bàsica d’una mateixa i ser una consentida egoista a vegades és fina, segons des de quina òptica es miri, o de quanta feina (i diners) tinguis, bàsicament. Seria qüestionable, també, si arrencar a córrer amb ànsia cada vespre entraria dintre de la categoria d’això que està tan de moda ara i que en diuen autocures.
Des que sé que tinc EM (i ja van més de deu anys) que he intentat no convertir-ho en una part central de la meva vida. Tot el poc central que pugui ser una malaltia neurodegenerativa. Hi ha a qui li diagnostiquen esclerosi múltiple i a la setmana següent s’ha obert un compte a Instagram i s’ha convertit en ambaixador/a de la causa. Cadascú que faci el que vulgui, esclar. Jo, tot i que n’he parlat (i sobretot, escrit, fins i tot en una novel·la, sí), sempre he procurat tocar també altres temes. Potser perquè penso que la vida són moltes, moltes altres coses més, però suposo que, sobretot, perquè l’EM em tracta bé per ara. Fins ara. Perquè he fet sort dins de la mala sort. O potser hauria de dir estic fent sort, almenys fins avui, qui sap demà. Sempre hi ha aquest dubte. Si, o quan, espetegarà l’espurna que desencadenarà una nova mielitis que desencadenarà un símptoma nou. Qui sap. Intento no pensar-hi. Gairebé no hi penso.
Menys quan em diuen que em cuidi. O pitjor encara: quan em diuen t’has de protegir. Llavors sí, hi penso bastant. M’ho solen dir en temporades altes d’estrès o malestars. Èpoques d’ulleres liles sota els ulls, o de marcar costella. Quan t’ho diuen normalment és que ja vas tard. No te n’adones i ja t’has descuidat, sigui el que sigui que vulgui dir això. Si no fumes ni beus ni et drogues i menges verdura cinc dies a la setmana i ara surts a córrer. Ningú ho diria, que encara t’has de cuidar més. El que volen dir és no alimentis el monstre que et dorm entre els solcs del còrtex cerebral. Difícil, perquè vivim en un món malalt d’empatia i farcit d’egocentrismes. De superficialitats, d’immediateses, crueses i hipocresies. I com t’has de protegir, de les ganes de fer mal. O més encara: de la pròpia ira d’injustícia quan et brolla de les vísceres, de la pena, com t’has de protegir també de tu.
No n’hi ha prou amb els sempre tan barats “cuida’t”; solen anar acompanyats dels deixa-ho córrer, tira-t’ho a l’esquena, ni cas, estigues tranquil·la o, en el top u del rànquing: no estiguis així. No-estiguis-així. Protegeix-te, que vol dir aïlla’t. Perquè no seran les plantes que et faran mal, ni la gata del carrer en zel aquesta setmana, que festeja avui amb un, demà amb un altre.
Intentem regular el que ens passa pel cap per no desencadenar emocions que ens puguin malmetre, i sempre perdem en una lluita contra nosaltres mateixos. Però en realitat és molt més intel·ligent (més efectiu) prendre decisions pràctiques: ves a córrer per mantenir drogadet el cervell de dopamina, i els músculs per si t’ataca el monstre, i menja bé, i queda només amb persones amb qui estiguis còmoda, redueix el cercle, no t’exposis gaire, mata Twitter. Treballa. Dorm.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor, la vulnerabilitat i les experiències quotidianes a través d'un to íntim i reflexiu, utilitzant el desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes des de la sinceritat i amb sentit de l'humor.
