Trenta-set. Trenta-set, em veia pronunciant l’altre dia davant una colla de xavals de batxillerat que m’escoltaven obligats i a qui jo veia només una mica més jovenets que jo. Em dic Tal, soc de Tal Banda i tinc Trenta-Set anys. Em mirava aquella sala de feromones on m’havien convidat a xarrar i me’n vaig adonar: no només tenia gairebé (gairebé!) l’edat de ses mares o si més no l’edat de ses tietes, sinó que també era més gran que els profes. Que tots-els-profes que hi havia allà presents. D’això me n’adonava mentre ho deia, mirant per damunt les cares tendres de tothom. Va ser com si ho acabés de descobrir. Ai, mare, que ja soc gran. Una revelació.
El moment en què assumeixes que ja no ets una joveneta és delicat. Recordo ser bastant menuda, potser uns sis anys, i anar a la part de darrere del cotxe d’una veïna que de vegades se m’enduia al col·legi perquè el seu fill i jo anàvem junts a classe. No sabria dir quina música sonava, però recordo perfectament que en aquell cotxe es posava música molt alta. La dona ho feia per fer-nos una gràcia, al meu company de classe i a mi; de fet, ella i el seu fill semblaven passar-s’ho bé (això també ho recordo) però a mi, patidoreta des de sempre, allò, aquella exaltació dels sentits, em pareixia que alguna cosa incorrecta o perillosa havia d’implicar. I m’angoixava. Ho dic perquè d’això fa tot just quatre dies. Fa no res. O almenys així ho recordo. Però ja fa més de trenta anys.
Aquest cap de setmana he vist Madres paralelas (no em va agradar, si és que a algú li importa) i entre moltes coses que em van sobtar (negativament) va ser que Penélope Cruz fes el paper d’una dona que “està a punt de fer quaranta anys” (quan en realitat en té quaranta-set, gairebé quaranta-vuit). En tot moment maquilladíssima i sempre estupenda, però jo pensava: per què heu de dir que és més jove? Quin mal hi ha a tenir-ne més de quaranta? O per què no van agafar una actriu que sí que estigués en edat fèrtil per fer aquest paper? Tot i que normalment es fa al revés: posen una noia de vint anys i diuen que en té trenta, perquè les de trenta pensem: pos que fatal que estic jo, comparada amb esta xica.
Ara que m’he canviat els llums del lavabo em descobreixo un cabell blanc més cada dia i unes arrugues sota els ulls que no sabia que existien. I no us penseu: descobrir-les no em va fer punyetera gràcia. Diumenge en un restaurant em fixava en una taula amb dos matrimonis de setanta-i-pico. Ells, mig calbs, arrugats, amb panxa. Elles, amb els cabells de perruqueria, dos dits de maquillatge per tapar les arrugues, amb vestits, tacons i faixa. Aferrant-se a una qualitat (la joventut) que fa temps que ha marxat.
Intentar fer goig és legítim, em diran, i tindran raó. Ens hem d’agradar a nosaltres mateixes, esclar, el problema potser està en el fet que aquest agradar-nos passi per semblar jove. Concretament jove, no guapa: jove. Per intentar que torni una època que no tornarà. No, senyora, que vinguin els cabells blancs, estic preparada. Em pregunto si lluitem contra el pas del temps, que no s’acabi el temps d’estar aquí per estimar els qui estimem i fer les coses que estimem, o si lluitem absurdament contra el pas de la bellesa.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor, la vulnerabilitat i les experiències quotidianes a través d'un to íntim i reflexiu, utilitzant el desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes des de la sinceritat i amb sentit de l'humor.
