Sempre havia pensat que la matusseria amb l’equilibri m’era intrínseca, igual que la manca de força. “Jo no puc obrir ni un tap de botella”, deia. Em feia fins i tot certa gràcia riure-me’n, de la meva poca potència corporal, o no sé com anomenar-ho. Després vaig pensar que no tenia equilibri per culpa de l’esclerosi múltiple. Esclar. Tenia tot el sentit. Una manca de mielina en certes àrees s’havia encarregat de posar-m’ho ben difícil i per això, mentre al gimnàs les dones de vint anys més que jo podien fer el flamenc per estirar el quàdriceps, jo feia saltironets en segon pla fins a una paret per poder aguantar-me amb el braç i no caure.
Però d’això ja fa un any! Més o menys quan vaig decidir que aquestes explicacions que em donava a mi mateixa eren absurdes i que si no tenia força era perquè no havia treballat un múscul des de l’assignatura d’educació física de l’institut. I que si no tenia equilibri era perquè no tenia força. I que si no en guanyava, ma filla, cada dia més gran, acabaria amb mi, per escarransida.
Avui (després de 150 classes de body pump, tot sigui dit) puc rentar-me les dents sobre una sola cama i tinc uns glutis duríssims, preparats per suportar tot el pes de la maternitat. Ho sé perquè ho he provat fa una estona (això de les dents, dic, tot i que possiblement, pensant-hi bé, el pes de la maternitat, també) mentre em preguntava si em devia funcionar igualment com a metàfora. És a dir, si el fet d’haver conquerit l’equilibri físic em podia haver portat a trobar-lo també en el sentit metafísic.
Ho dic perquè ara està tot bé. Em queixo molt, ho sé (de manca de temps, de manca d’energia, de manca de son), però en realitat l’equilibri existeix, és ara i és perfecte: tots estem bé. Hi penso i m’adono que ho tinc tot. Tan bé que espanta.
Que les desgràcies, els drames, les catàstrofes existeixen. Que un dia plou el món sencer i se t’endú la casa i la vida. Que una nit un accident et travessa l’existència i et deixa vagant per sempre amb el buit obert a la panxa. Una trucada de la poli, un diagnòstic, un error humà, una concatenació d’errors humans o de desídia, un mal dia, un mal pensament, una mala decisió i pum, la vida en orris.
I aquí, fent equilibris mentre em raspallo les dents i la xiqueta m’estira el camal i el mòbil em sona, i penso de reüll que no sé què faré per dinar i que he d’entregar una cosa abans de la una i ser no sé on a les sis, aixeco la vista i veig el caos de menjador, veig l’obra per escurar, veig la menuda despentinada, veig arribar ma mare per la porta, i em sembla tot tan bé, tan bé, que espanta.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
