Foto: Tom Swinnen
Totes les històries d’amor acaben igual, és a dir, malament. Per bé que vagin, sempre n’hi ha un que es mor primer que l’altre (a menys que s’estavellin en un Boeing i es morin a la vegada). I adonar-se d’això és trist. Això fa pena.
Ho dic perquè l’altra nit vam enganxar que a la tele feien El curiós cas de Benjamin Button i a casa es va obrir el debat, una vegada més, del pas del temps. De com de borrós es torna el demà, com si tot fos miopia quan s’intenta projectar aquest concepte màgic que es diu futur. I es va arribar a la conclusió ràpida, lògica i fatalista que quina merda tot.
Sobretot ara, que palpem la incertesa com si fos un blandiblú, ara que el món ha pres un caire de decadència galdosa, com un ram de flors de plàstic. Ara que s’han repartit multitud de paperetes per a una estada intubat a la UCI i que bufen aires que si haguessin d’anunciar alguna cosa anunciarien la fi de la humanitat, que és el que ens mereixeríem com a comunitat egoista que som.
Però això va ser de nit, que plovia i feia fred i ni tan sols nevava en este poble nostre on s’arreceren els flamencs mullats. Avui entra el sol lluent de l’hivern pel finestral, tu tornes a la feina i jo em quedo a treballar i si a la nit torna a fer fred ens tornarem a arrecerar perquè al final, estimat, la vida és un dia darrere de l’altre.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
