Porte dos dissabtes presenciant la mateixa escena. Al pub del poble, un senyor un poc més major que jo està bevent –i ho deixarem ací– mentre té els fills a càrrec. Pel que sembla i pel que es comenta, el que fa forma part d’una rutina habitual. Oci, alcohol i criança. En l’última ocasió l’he sentit a dir a ple pulmó: “A mi el que em sobren són els dos fills”.
Els fets em remouen però no puc fer res al respecte. Aquesta síndrome women and children first de capitana del Titànic no pot brollar descontrolada al medi rural perquè allà els factors de proximitat, de confiança i del que-diran ho compliquen tot. A més, em fa la sensació que als pobles hi ha un major arrelament de la cultura catòlica que s’encarrega de segellar les llars i que diu que cadascú a sa casa sap on es penja el cresol. Em limitaré, per tant, a exposar una realitat d’ofec vital que segurament és més habitual del que pensem.
A tot arreu hi ha vides suposadament estructurades –segons el que la societat considera una vida estructurada– que en el fons transiten sobre les fronteres del desastre com un funambulista al límit de les seues forces. En cap moment voldria exculpar aquest pare irresponsable del que està transmetent als seus fills, però diria que es comporta així perquè ha decidit alleugerir amb psicoactius i estupefaents la frustració d’una vida que no el satisfà. Anys enrere va formar una família perquè eixe és el camí marcat per a tothom i ara, quan el mal ja està fet, s’ha adonat que no vol estar en la seua pròpia pell.
“Llavors la culpa és d’ell, per haver tingut fills si no en volia”. Sí, tota la raó. Aquest pare no havia d’haver estat pare. Segurament, fins i tot ell n’és conscient. ¿Llavors per què ho va ser? ¿Per què va cometre el que per a ell ha estat un error? Encara hui, en ple segle XXI, existeix un consens tan ampli i hegemònic sobre la família com a model de vida adulta i feliç que és pràcticament impossible no caure-hi. No hi ha cap agent socialitzador, ni la pròpia família ni els mitjans de comunicació ni tan sols l’ensenyament públic, que no s’encarregue de dibuixar l’horitzó de la felicitat adulta en base a un matrimoni amb fills.
Autors clàssics com Friedrich Engels i expertes contemporànies com Melinda Cooper o Michelle O’Brien han documentat en profunditat que el model dominant de la família actual és un calc del sistema de perpetuació generacional i patrimonial modelat d’acord amb els interessos de la burgesia. La classe propietària, arran de la revolució industrial, va voler assegurar-se que: a) els patrimonis s’expandirien amb unions familiars, b) aquests patrimonis cada vegada més folgats passarien de generació en generació, i c) els hereus serien legítims i no un mostrari de bastards deformes com passava amb l’aristocràcia.
El proletariat copia aquest mateix model –aquí Eva Illouz afegeix l’ingredient de l’amor romàntic com a motivació pel casament– i l’inculca de pares a fills sense reflexionar al voltant de les dos principals incoherències que representa. La primera és que els burgesos no es casaven ni es casen per amor, ho fan per acumulació. Són, en realitat, una unió societària. La segona incoherència és que els rics fan fills per a garantir la perpetuïtat del patrimoni, mentre que els pobres fem fills per aquesta il·lusió de la plenitud familiar. Tot i que l’amor i el romanticisme que ens guia a les classes treballadores semble més bonic, també és més precari. Més asfixiant. Més propens a saltar pels aires.
Al llarg dels últims dos segles ens hem posat un vestit que no està fet per a nosaltres. La família de classe obrera, com a concepte, ens ha obligat a encaixar en una talla 34 quan el que nosaltres necessitem és potser una talla 42. O, millor encara, igual el que veritablement necessitem és anar nues. El que passa és que des de xicotetes veiem aquest vestit tan idíl·lic i tan estètic i tan proporcionat allà, a la línia de meta, i clar que ens fa goig. Però després quan ens el fem nostre i ens l’intentem passar pel cos de sobte ens arrapem de dalt a baix perquè les carns no hi caben bé. La circulació es va obstruint i de vegades falta l’oxigen, i ací hi ha qui pot sobreviure amb una força gran que ix de dins i hi ha qui no pot i s’ofega.
Des del feminisme i des de qualsevol altre espai emancipador tenim el dret i l’obligació de reflexionar obertament entorn a les fallides del model familiar tal i com el coneixem. Hem de poder assenyalar la punta de l’iceberg, aquest pare alcoholitzat, i hem d’iniciar el busseig per a vore quanta tragèdia s’amaga sota la superfície. Pel benestar emocional col·lectiu, ens cal trencar amb aquest consens que dicta que la felicitat adulta passa només per la construcció d’una família convencional. I començar per fi a encabir dins del sistema una mentalitat més heterogènia, on les opcions d’organització sentimental, sexual i afectiva puguen representar sensibilitats molt més diverses.
"Beneïda sou vós" és una secció en què Emma Zafón parla sobre feminismes, masculinitats i models relacionals.
