De tant en tant m’assalta algun vídeo a les xarxes socials en el qual apareix una dona bastant famosa parlant de la idíl·lica relació que manté amb el seu nóvio o marit. En realitat, aquesta dona sol ser l’Úrsula Corberó, tot i que també m’hi he trobat la Penélope Cruz o la Cristina Pedroche. Durant una entrevista o en recollir un premi s’adrecen al públic per a explicar que estan molt felices amb el seu company i procedeixen a compartir amb el món el secret del seu èxit sentimental: la comunicació.
La comunicació és clau per a gaudir d’una relació satisfactòria, diuen. La comunicació fa que ens entenguem millor amb la persona amb la qual compartim la vida i ens ajuda a créixer junts, insisteixen. La comunicació per ací i la comunicació per allà.
M’agradaria començar l’any fent una esmena a la totalitat d’aquesta afirmació. Perquè aquestes parelles que estic referenciant no funcionen gràcies a la comunicació, com elles es pensen. Funcionen, precisament, gràcies al fet que tenen prou capacitat econòmica per a no haver de comunicar-se el 98% de les tedioses obligacions que ens hem de comunicar les parelles de classe treballadora.
Les parelles adinerades s’estalvien esgotadors diàlegs sobre l’organització quotidiana de la vida en comú. Qui compra, qui cuina, qui neteja. Qui porta el cotxe al taller, a qui li toca hui recollir els xiquets. I vinga els malabars infinits perquè jo tinc una reunió fins tard i jo havia quedat fa dies amb els amics del col·le i jo m’havia compromès amb ma mare que l’acompanyaria no sé on. I a tot arreu i a tota casa el que falta són mans i energia i temps. Però no necessàriament falta la comunicació.
Els privilegis dels rics els permeten estalviar-se els tipus de retrets que nosaltres sí que patim. Allò del jo vaig fer i tu no vas fer i jo et vaig dir que feres i tu vas dir que faries. Ells paguen i ja els ho fa algú altre. A la llarga, això també els evita moltes rancúnies i discussions. A les dones de classe treballadora se’ns acumulen les renúncies i la saturació d’una rutina asfixiant i als homes de classe treballadora se’ls acumula la incompetència al front d’una vida que de xicotets havien vist més senzilla perquè el seu pare no s’havia d’encarregar de quasi res.
A aquesta situació s’afegeix el que jo anomene com el factor lebensraum (espai vital) afectiu. No cal ser gaire llest per a entendre que l’amor no és igual quan està encaixat en 60 metres quadrats a quan disposa d’una casona de 400 metres amb desenes d’habitacles independents i segurament un jardí i segurament una piscina. Com tampoc és el mateix viure un episodi de saturació amb la parella i haver de seguir aguantant-la sota el mateix sostre a viure un episodi de saturació amb la parella i que un dels dos puga marxar uns dies a ventilar-se a la segona residència.
Estic convençuda que bona part de les meues relacions haurien funcionat molt millor i haurien sigut molt més llargues si cap d’elles s’haguera vist sotmesa a les limitacions econòmiques pròpies de la classe treballadora. En cap moment hauria patit les tensions de la gestió domèstica ni les estretors d’un pis de la perifèria. El meu dia a dia amb el senyor estimat hauria transcorregut infinitament més relaxat.
Les parelles amb molt de poder adquisitiu mai poden ser el nostre model i resulta bastant ridícul que atenguem les seues reflexions com si ens serviren d’alguna cosa. A partir d’ara, quan escoltem l’enèsima famosa que ens explica la seua relació, hem de tindre sempre present que el que diu no aplica a la gent com nosaltres. I hem de ser conscients que l’únic que fa que la seua relació siga més portadora que la nostra és, simplement, la folgança econòmica.
"Beneïda sou vós" és una secció en què Emma Zafón parla sobre feminismes, masculinitats i models relacionals.
